Pensar Europa sense pensar

“Sembla ser que la convergència europea s’està fent sense pensar-hi gaire” van escriure Jelica Sumic Riha i Tomaz Mastnjak l’any 1993 en el dossier Questioning Europe [Qüestionant Europa] de la revista eslovena Filozofski Vestnik i van subratllar que “no és la primera vegada que Europa està acostant posicions, però fins ara la convergència mai no s’havia fet amb una tal falta d’idees i reflexions”.1 Els autors es van mostrar crítics envers Europa sobretot a causa dels esdeveniments tràgics a l’antiga Iugoslàvia que Europa no va intentar evitar ni va mostrar, de fet, cap intenció de donar suport a la democratització de Iugoslàvia. En els àmbits acadèmics s’ha desenvolupat mentrestant una revisió crítica d’algunes pràctiques de la Unió Europea tant a nivell nacional com a nivell supranacional. Però els discursos sobre la Unió Europea que tenen ressò en la societat, que són presents en la política diària i als mitjans, continuen sent, tanmateix, irreflexius.

Des del punt de vista ideològic, el terme Europa se solapa avui pràcticament amb la Unió Europea.2 La legitimació de la nova geografia simbòlica del continent europeu és a les mans dels membres de la Unió: només els que ja són a la Unió poden decidir qui incloure i qui excloure mentre que aquells que intenten esdevenir-ne membres – els que es troben a mig camí cap a Europa3 o que ni tan sols tenen aquesta opció (els vens de la UE) – no poden opinar. La pràctica discursiva en la qual els termes Europa i europeu s’igualen amb la Unió Europea, Mitja Velikonja l’ha definida com a “pecat originari” del nou eurocentrisme. Amb l’excusa de la simplificació, de la necessitat d’abreujar els termes d’una manera eloqüent (podríem dir euloqüent?), els dos conceptes simplement han esdevingut sinònims: la unió política i econòmica s’ha apropiat el nom geogràfic i històric del continent.4 Els Estats balcànics que es vulguin adherir a la Unió Europea han d’acceptar els canvis profunds i estratificats en molts àmbits de la vida social i política, i també en l’economia: “Les preparacions per entrar simultàniament al mercat comú i al sistema Schengen obliguen els Estats de l’Europa central i de l’Est a fer canvis profunds en la política monetària, el sistema fiscal, la circulació de capitals, el control de migracions i en el marc polític i institucional per complir unes condicions d’entrada a la UE que ni els mateixos Estats membres han de complir”.5

Quina és, doncs, la naturalesa d’aquests discursos? Com marca el context els qui creen els discursos i els qui en són l’objecte? Què ens diuen aquests discursos sobre la naturalesa de l’Europa actual? Com s’emmiralla la geografia simbòlica d’Europa dins l’espai que avui s’anomena els Balcans occidentals i que en gran part correspon al territori de l’antiga Iugoslàvia?6

Els “Balcans occidentals” com la colonització de l’espai aliè

“Culturalment diferents”: Europa s’ha legitimat amb aquest sintagma al llarg de la seva història perquè ha definit la seva identitat sempre en oposició envers els altres. Definir la identitat europea és avui gairebé una obsessió, però aquesta és una idea força recent: tal com diu Peter Burke, fins al segle XV, el terme Europa s’utilitzava amb poca freqüència, la paraula no tenia cap pes especial, per a la majoria significava ben poc.7 Tomaz Mastnjak ho justifica dient que Europa és un terme exclusivista, és a dir, que des de sempre inclou només allò que no ha estat prèviament exclòs. En molts períodes aquesta mecànica d’incloure o d’excloure no tenia cap funció. Cap a mitjan segle XV, després de la conquesta otomana de Constantinoble en 1453, el nom Europa va començar a sonar amb uns tons més emotius perquè assolia el poder de mobilització en donar a entendre la consciència comuna de pertànyer a Occident. “Europa com a entitat política s’ha format a partir de la guerra santa contra els turcs que a partir del Renaixement van començar a ser considerats com a enemics musulmans”.8 Durant bona part del segle XX, el paper de l’altre davant d’Europa corresponia als pasos comunistes. I al final del segle, quan des de l’Occident desenvolupat ja no es podia evocar el perill comunista, calia tornar a despertar l'”ogre” tradicional: l’islam i els musulmans.9 Amb això, però, totes les altres diferenciacions ja formades – i cal no cansar-se de repetir-ho – van restar presents: l’altre colonial, l’altre semític, l’altre comunista, l’altre de l’Europa de l’Est. La percepció de la diferència envers aquests altres no resulta avui gaire atenuada, sinó que continua present.

La característica principal de l’altre dels Balcans és que és diferent només a mitges… aquest altre mig civilitzat, tanmateix, habita a Europa. I això es va mostrar com alguna cosa realment substancial dins el context d’entrada d’alguns Estats a la Unió i també en el procés d’adhesió dels altres. El concepte dels Balcans occidentals és una continuació natural dels conceptes d’alteritat anteriors (dels Balcans a seques, del Sud-est d’Europa) i contribueix a mantenir la consciència de la diferència ben viva: els Estats balcànics són, des del punt de vista geogràfic, una part natural d’Europa i pertanyen a la seva història i la seva civilització (aquestes declaracions ideològiques són subratllades constantment tant pels polítics europeus com els balcànics), però encara els falta molt perquè puguin dir que han esdevingut la part europea d’Europa. En aquest espai de doble significació, en aquest context polític, ideològic i cultural “uns Estats són europeus per descomptat, mentre que els altres tot just han d’assolir aquesta condició”.10 El procés d’adhesió dels Estats balcànics ha creat un escenari ideal per posar rumb cap a un nou orientalisme europeu. Per poder comprendre millor els mecanismes que ha despertat aquesta diferenciació resulta útil fer servir el concepte de l’herència històrica. Al contrari de la tradició, que és una tria selectiva del passat, l’herència històrica no és el resultat d’un procés actiu de selecció dels elements: l’herència ho inclou tot, “tot el que s’ha conservat, ens agradi o no”.11 L’herència històrica no es pot canviar, només es pot evocar o bé silenciar, es pot glorificar o bé convertir en un tabú (depenent de la situació que vulguem aconseguir per a nosaltres en el present). El colonialisme és una herència històrica de molts Estats d’Europa occidental i amb això ha esdevingut l’herència històrica de tota la Unió Europea. I com que es tracta d’una època totalitària i fosca, els actuals polítics europeus no temen evocar obertament el passat colonial dels seus pasos. Als mitjans de comunicació austríacs trobem sovint referències a l’antiga colònia austríaca, Bòsnia i Hercegovina. El dia 16 de juny de 2006 va aparèixer al diari Der Standard la declaració següent: “A Bòsnia els austríacs són molt respectats i la causa la podem trobar en la reforma del sistema escolar que es va dur a terme gràcies a la Monarquia dels Habsburg després de l’annexió de 1887 [sic!]”. L’economista Joze Mencinger explica la presència actual d’Àustria al mercat eslovè amb la presència anterior (és a dir, imperial) d’aquest Estat al territori d’Eslovènia i a l’Est d’Europa: “Els austríacs coneixen bé no sols Eslovènia, sinó també tots els altres pasos de l’Est perquè han compartit amb ells un passat, sense oblidar també la proximitat geogràfica”.12

La reproducció de les relacions colonials en els discursos sobre l’adhesió dels Estats balcànics a la UE parteix de la convicció que els Balcans són la perifèria que cal controlar i gestionar. La regió necessita un assessorament constant i l’ajuda des dels centres de poder. Abans de poder entrar a la Unió, aquests Estats tenen encara un llarg camí per davant perquè han de canviar de soca-rel: i perquè realment puguin canviar, els cal ajuda, per fer el camí necessiten un guia. L’eurodiputat eslovè Jelko Kacin ha subratllat que “la UE ha d’utilitzar tot el seu saber acumulat, la formació d’especialistes i el suport econòmic per orientar els Balcans en el seu camí cap a Brussel les”.13

La tutela de la UE en el procés d’adhesió dels Estats balcànics ha creat la imatge que aquesta regió està situada en un esglaó inferior i que “no pot avançar per si sola, sinó que cal que l’administri algú des de l’exterior per evitar que repeteixin els errors del passat”.14 La idea que cal conservar als Balcans una mena d’administració colonial per preservar la pau i assegurar el desenvolupament de tot el continent europeu es podia sentir sovint en els discursos pseudoacadèmics, divulgatius i periodístics de la dècada dels noranta del segle XX. Andrew Hammond15 en cita nombrosos exemples: Robert Carver (1998) veia l’única manera d’evitar els constants aldarulls a Albània “introduint-hi l’ordre i la indústria europea, a més d’assegurar el retorn dels centres de poder que havien existit en els temps colonials”. Robert Kaplan, en el seu llibre Balcan Ghosts (1993), que avui és considerat un exemple notori de balcanisme, destaca que “només l’imperialisme occidental – encara que aquesta expressió no agradi a tothom – pot unificar el continent europeu i preservar els Balcans del caos”. L’investigador canadenc Michael Ignatieff deia al principi dels noranta que la raó dels conflictes als Balcans era sobretot l’absència de les grans potències: “els Balcans havien estat controlats amb zel pels imperis però ara els pobles s’han trobat en una situació sense cap àrbitre imperial a qui demanar consell. I per això no és estrany que, quan no es van trobar limitats per les potències, es van abraonar un damunt de l’altre, i tanmateix sense resoldre els conflictes que havien quedat soterrats per la presència dels imperis”. Julian Berger va escriure a les pàgines de The Guardian que “un règim colonial de baixa intensitat seria imprescindible per assegurar la democratització de Bòsnia”. Rajko Mursic16 considera que la idea d’haver de controlar els Balcans està relacionada amb la representació d’aquest territori com una “crulla o la zona de contacte; aquesta representació vaga permet, però, construir un discurs homogenetzador ben definit. Si estem davant d’un espai on les coses encara no estan controlades, cal imposar-hi el “nostre” sistema d’organització i desenvolupar o reforçar el “nostre” ordre (o dit d’una manera més simple, la “nostra” manera de fer). I això no és pas difícil, ja que les zones frontereres inestables sempre han estat considerades el pont o la crulla”.17

L’administració de la “comunitat internacional ” primer a Bòsnia i Hercegovina i després també a Kosovo, que és conseqüència de les guerres al territori de l’antiga Iugoslàvia, té moltes característiques colonials, com ho han demostrat alguns investigadors.18 Els discursos dels principals subjectes polítics en dret internacional representen les “missions de la comunitat internacional” explícitament com una mission civilisatrice (els enviats han d’ensenyar als pobles balcànics la democràcia i el respecte a les lleis). Aquesta pràctica estableix la sinergia entre les velles idees sobre els Balcans com un territori que necessita un control colonial i els nous mecanismes d’exclusió desenvolupats a partir dels processos d’adhesió a la Unió Europea. El procés de democratització no es pot dur a cap sense que es cre alguna mena d’administració colonial perquè aquesta és la condició prèvia a l’europeïtzació de les societats balcàniques.19

El nou context europeu descansa sobre l’equilibri d’una Europa que té com a herència històrica el colonialisme, i això fa possible que fins i tot els Estat que no tenen cap mena de passat colonial adoptin i articulin obertament un discurs colonial. I ho fan, a més, sense sotmetre’l a cap mena de reflexió o de passar-lo per un “sedàs” i adaptar-lo a un moment històric concret. En trobem una bona il·lustració en les declaracions següents: el mes de juny de 2007, abans que Portugal comencés la seva presidència de la Unió Europea, l’ambaixador d’aquest país a la Unió Europea, Álvaro de Mendoça e Moura, va declarar – amb intenció de destacar els objectius prioritaris de la presidència de Portugal – que Portugal, a causa del seu passat colonial, se centrarà “en la política internacional en la col·laboració amb Àfrica, posant en primer pla els drets humans”.20 Uns mesos després, quan Eslovènia s’estava preparant per assumir la presidència de la Unió, The Financial Times va reproduir la declaració de Janez Jansa, aleshores primer ministre d’Eslovènia, que va dir que “en la regió [dels Balcans occidentals] Eslovènia té interessos semblants als de Portugal a l’Àfrica”.21 Jelko Kacin va comparar d’una manera semblant els interessos d’una potència colonial sobre les seves antigues colònies (o més ben dit, d’una monarquia i dels territoris que en formaven part) i els interessos d’Eslovènia als Balcans occidentals. Kacin destaca que “Àustria es comporta a Eslovènia de la mateixa manera que Eslovènia es comporta al Sud-est d’Europa”.22 I l’únic punt de comparació, l’únic mitjà de legitimació d’aquests paral·lels és ser membre de la Unió Europea. Aquest context, doncs, ha aconseguit crear un “magatzem” de fórmules discursives que els membres de la Unió poden adaptar a les necessitats concretes i subratllar així la diferència envers aquells pobles que no són membres de la UE. Aquestes fórmules són utilitzades, a més, precisament per aquells membres de la Unió Europea que no són europeus sense cap mena de sospita.

Chantal Mouffe i Ernesto Laclau ens recorden que “l’estructura discursiva no és només una entitat “contemplativa” o “cognitiva”, sinó que és una pràctica d’articulació que crea i organitza les relacions socials”.23 La fixació d’unes relacions colonials envers l’entorn no és només una part dels discursos dels membres de la UE, sinó que les paraules sovint passen a la pràctica tal com ho demostra l’exemple dels treballadors temporals a Eslovènia, provinents d’altres parts de l’antiga Iugoslàvia, sobretot de Bòsnia i Hercegovina i de Macedònia, per treballar en la construcció. Aquests treballadors viuen a Eslovènia en unes condicions precàries, difícils d’imaginar, treballen més hores del que està previst legalment i, com que necessiten visat i permís de treball, són completament dependents dels seus empresaris. S’hi pot percebre la rèmora de la brutalitat de l’explotació de la força de treball barata dels temps colonials. La utilització d’aquests mecanismes, però, no seria possible sense el context que acabem d’exposar, en el qual Eslovènia es postula com a membre de la Unió Europea mentre que els treballadors no ho són. El fet que Eslovènia sigui membre de la UE s’ha fet lloc també en els discursos obertament racistes com el que la fàbrica Vegrad va adreçar als seus treballadors provinents de Bòsnia i Hercegovina, quan al març de 2008 els van instal·lar uns mòduls prefabricats al barri de Bezigrad, a Ljubljana. Van advertir els tre balladors que “no intentin viure aquí segons la seva cultura i els seus costums de comportament que en alguns casos singulars poden ser del tot inacceptables. Ara són a Ljubljana, que és la capital de la República d’Eslovènia, que és membre de la Unió Europea. Les lleis i les regles aquí són d’un nivell més elevat”. L’escriptor i periodista croat Boris Dezulovic va reaccionar a aquest discurs dient que es tractava d’un “típic clixé centreeuropeu: un entorn urbà endreçat significa automàticament un entorn social de nivell cultural elevat on viuen les persones de nivell econòmic considerable, és a dir, gent d’alta cultura i amb sous bons que mai podrien tolerar que els nouvinguts, els gastarbeiter, els sudaques bruts – africans, àrabs, turcs, gitanos, croats, serbis, o en aquest cas, bosnians-, malmetin el seu idilli urbà. En aquestes societats de nivell cultural superior són vàlides unes altres regles de comportament i l’únic que poden fer els nouvinguts és aportar la seva força de treball barata perquè aquest entorn urbà s’acabi de construir”.24 Aquests “sudaques bruts” són en aquest exemple de fet considerats com ciutadans del “Tercer Món” – que no tenen cap força política ni reconeguts els drets bàsics; aquests treballadors ja no són persones simplement provinents de les regions del sud de Iugoslàvia – perquè abans, dins de la Federació, malgrat la segregació i els estereotips àmpliament estesos, la seva situació era molt millor. En aquest grup no podem incloure tampoc els treballadors temporals provinents d’Eslovàquia o d’altres pasos de l’Est que ja són membres de la UE perquè aquests treballadors compten amb el suport d’una altra base legal. Alhora, però, és també cert que el nombre de treballadors comunitaris és extremadament baix (molt més baix del que s’esperava quan Eslovènia va entrar a la Unió Europea) perquè els sous comparativament no són bons i les condicions de treball i de vida, dolentes.

La crida oberta a seguir els models colonials per relacionar-se amb els Estats dels Balcans occidentals forma part d’un context més ampli: l’àmbit econòmic inevitablement continua (o bé precedeix?) aquests discursos per donar-los suport: Àustria és l’inversor estranger més gran a Eslovènia i un dels inversors més importants als Estats dels Balcans occidentals. La major part de les inversions eslovenes és destinada a Sèrbia, l’any 2007 una sisena part de tota l’exportació eslovena estava destinada al Sud-est d’Europa.25 Per a Eslovènia, els Balcans occidentals representen un “territori que necessita l’assessorament d’experts” i és alhora el mercat més important i l’esfera d’interès nacional: Bojan Baskar sosté que “els eslovens s’han acostumat a veure les altres parts de Iugoslàvia com “el seu mercat.” El retorn d’Eslovènia primer al mercat bosnià, croat i ara també serbi va ser molt ambiciós i va ser criticat en aquests pasos com a “imperialisme mercantil””.26 Vojko Volk, diplomàtic i coordinador per als Balcans del Ministeri d’Afers Estrangers del govern eslovè, garanteix que Eslovènia després que Croàcia hagi entrat a la UE no competirà amb aquest Estat per veure qui sap aconseguir millor l’ordre als Balcans, sinó que li cedirà aquesta feina amb molt de gust. En la frase següent Volk relaciona el paper d’assessorament a la regió dels Balcans occidentals amb la presència i influència econòmiques: “Croàcia segueix la petja d’Eslovènia pel que fa a qüestió de la presència econòmica a Kosovo […]. Eslovènia és el primer inversor a Kosovo […] Croàcia segueix els nostres passos i això només pot ser bo. […] El mateix podríem dir sobre Montenegro. Croàcia és una competència molt benvinguda”.27 Ser un assessor en qüestions dels Balcans significa, doncs, tenir influència econòmica en aquest territori on la Unió Europea també té els seus interessos econòmics. Les fórmules discursives i els centres de poder es legitimen mútuament i creen una relació lògica, encara que sovint històricament no estigui gaire fonamentada (tornem a recordar les declaracions de Jansa i Kacin que els interessos d’Eslovènia en la regió dels Balcans són els mateixos que els interessos de Portugal a l’Àfrica).

El colonialisme europeu a la manera balcànica o la reproducciò del colonialisme

Una de les marques més importants en qualsevol discurs orientalista és la qüestió de l'”altre infiltrat” que es pot fins i tot separar de les estructures colonials.28 Per això fins i tot les societats que han estat al seu torn l’objecte de l’orientalització poden assumir, reinterpretar i transformar els processos de diferenciació fins a arribar a utilitzar-los per justificar la pròpia identitat i imposar les divisions internes. Qui ho ha demostrat d’una manera molt convincent és Milica Bakic Hayden (1995) amb exemples de la “reproducció de l’orientalisme a l’antiga Iugoslàvia” – en aquesta regió, alguns pobles es representen com a occidentals/europeus/ superiors mentre els altres són vistos com a orientals/bizantins/inferiors. Bakic-Hayden i Hayden subratllen que bona part de la retòrica política a l’antiga Iugoslàvia “als vuitanta es va desenvolupar a partir de la divisió entre els Estats que s’atribuen l’estat privilegiat, europeu, mentre que els altres grups eren rebaixats amb les atribucions de ser balcànics o bizantins, és a dir, part de cultures alienes a Europa”.29 El 2004 Razsa i Linstrom han demostrat que els croats durant la presidència de Tudman van cultivar els mateixos estereotips en referir-se als Balcans que els polítics occidentals utilitzaven per parlar de Croàcia. I amb això van aconseguir distanciar-se dels seus vens del sud i de l’est.

Les fórmules discursives sobre els Balcans occidentals s’han anat formant a partir dels processos d’adhesió a la UE en els mateixos centres de poder europeus, però ara aquestes fórmules són adoptades també per les societats de l’antiga Iugoslàvia que se les apropien i les intensifi quen per redefinir les relacions entre els pobles d’aquesta regió. I també aquí els que s’atribueixen la capacitat de formular els discursos són els Estats més pròxims a esdevenir membres de la Unió Europea. La figura retòrica més utilitzada és la d’oferir ajuda, una de les constants del discurs colonial. L’expresident del govern croat, Ivo Sanader, va recomanar el maig de 2008 al govern de Sèrbia que “caldria que el govern comencés a aprendre com conduir Sèrbia des del passat cap al futur” i va afegir que Croàcia desitja per a Sèrbia tot el millor i que “l’ajudaria a aconseguirho”.30 Uns mesos més tard, després que a Sèrbia fos detingut Radovan Karadzic, Sanader va destacar que Croàcia entraria a la Unió Europea abans que Sèrbia, tot i aquest èxit tan important: “Esperem que el nou govern serbi i el president serbi continun per aquest camí, els hi desitgem sort”, va dir Sanader i va afegir la frase paternalista gairebé inevitable que Sèrbia tindria en aquest camí cap a Europa “el suport de Croàcia”.31 També l’expresident croat Stipe Mesic va remarcar “que Croàcia, un cop entri a la UE, no posarà entrebancs perquè Sèrbia també hi entri”,32 mentre que el ministre d’Afers Estrangers serbi, Vuk Jeremic, va declarar que “Sèrbia està disposada a ajudar Bòsnia i Hercegovina en el seu camí cap a UE”.33 El president serbi Boris Tadic va fer servir la mateixa lògica que dicta la relació de forces en l’Europa actual per expressar l’actitud de Sèrbia envers Kosovo: va dir que estava convençut que “Kosovo no té futur a la Unió Europea com a país independent, sinó només com una regió integrada dins de Sèrbia, com a part del nostre país i sota la responsabilitat de Sèrbia”. Tadic està convençut que “Sèrbia ara és més responsable que mai perquè Kosovo pugui esdevenir un espai europeu”.34 Remarcar la responsabilitat de Sèrbia envers Kosovo és en aquest context local una variant de la necessitat d’ajuda i de control. La UE i tots els seus membres s’han de fer responsables d’aquests Estats encara immadurs que són com uns infants irracionals que necessiten la supervisió.

Europa i l’adhesió a la Unió Europea són als Balcans també un factor important en les qüestions de política interior on les fórmules discursives s’utilitzen sense cap mena de reflexió, filtratge o adaptació. Tot això ho podem relacionar amb la naturalesa de les relacions polítiques a l’Europa actual: els nous membres de la UE són els pasos socialistes que van haver de demostrar que són europeus abans d’entrar a la UE i ho han de continuar demostrant també després de la seva integració a la Unió. Alhora, però, tots els recomptes dels avantatges que ha comportat l’entrada a la Unió per a aquests Estats es redueixen bàsicament als guanys econòmics: també en els estats balcànics els polítics relacionen la importància de la integració europea amb allò que té més influència a les urnes: aconseguir un millor nivell de vida i un millor desenvolupament econòmic, que serien possibles gràcies a les ajudes econòmiques de la Unió Europea, a més de la possibilitat de viatjar-hi sense visat, etc.

La situació que s’ha creat no deixa cap espai per al diàleg sobre els valors que podrien incloure tots els ciutadans europeus, és a dir, totes les persones que viuen en els diferents punts del continent. La discussió sobre Europa s’ha redut exclusivament al discurs colonial formulat des dels poders occidentals (de l’Europa occidental i avui de la Unió Europea) i sobre aquest tema només poden opinar els que són europeus de debò, els que són ciutadans de la UE. Hi ha qui veu en aquesta circumstància un fet positiu. Encara que els pasos excomunistes de l’Est i Sud-est d’Europa després d’esdevenir membres de la UE no siguin vistos com a europeus resulta bo perquè “l’ampliació no ha comportat un “esborrament” dels nous membres, de manera que en la Unió Europea ampliada s’han creat diferents visions alternatives d’Europa”.35 La veritat és, però, que ni la pràctica política ni els discursos que s’han desenvolupat en aquesta “nova Europa” no donen gaires esperances que en aquesta regió es pugui desenvolupar una visió alternativa d’Europa o alguna mena de discurs d’emancipació europea. Més aviat al contrari, només hi podem trobar una assimilació absolutament irreflexiva de les fórmules que s’han format dins de l’Europa “de debò” i els discursos sobre l’europetzació no són més que una manera ben fàcil d’acumular punts polítics.

Una entrevista, feta en deu pasos postcomunistes pel periodista Ervin Hladnik Miharcic, va avisar sobre aquest problema. A la pregunta “Quina és la vostra contribució al desenvolupament de la idea d’Europa?”, el periodista no va rebre en cap país una resposta coherent.36 Boris Dezulovic li va respondre amb relació a Croàcia: “No hi hem aportat absolutament res. M’imagino que l’Europa de l’Est s’hi va adherir a causa d’aquella idea inicial sobre l’Europa unida. Però avui ningú, ni a Occident ni a l’Est, parla sobre la idea d’una Europa unida i lliure per a tots els ciutadans d’aquest continent. Ara ens volem adherir a la Unió Europea perquè aquesta sap com disciplinar les regions inestables i perquè Occident pugui ampliar el seu espai vital: força de treball barata, fàbriques de cotxes i de Lego”.37

Espais diferents, temps diferent

Una altra raó per la qual els discursos polítics sobre l’adhesió a la UE han agafat aquest gir colonial és també que els candidats a l’adhesió són tractats com “essencialment diferents d’Europa”.38 El discurs predominant sobre els Balcans occidentals dóna per fet que Europa i els Balcans són dos llocs completament diferents i que, a més, s’hi viu en un altre temps. La relació envers la història, la memòria, el passat i el futur és un altre àmbit on s’ha traçat una línia divisòria clara entre “Europa” i “no-Europa”.

Els Balcans han quedat equiparats amb el “Tercer Món”. La decisió d’acostar-se a la UE era vista com una opció per al futur i un trencament definitiu amb el passat reaccionari; aquest discurs té el seu fonament en una àmplia metàfora sobre el camí de desenvolupament que és idèntic al camí cap a Europa. Els divulgadors de la idea europea i els polítics no es cansen de repetir que els pasos dels Balcans occidentals han d’adoptar la perspectiva europea i orientarse vers el futur europeu, etc. L’adhesió a la UE es mostra, així, com l’única via que tenen els Balcans per alliberar-se del pes del seu passat i dels nacionalismes destructius per començar a mirar finalment cap al futur. La UE es relaciona amb els lemes futur, desenvolupament, estabilitat i salut, mentre que la no-adhesió a la UE significa passat, inestabilitat, caos, nacionalisme i malalties, a més de totes les altres característiques que estan tradicionalment lligades a aquesta península.39 La UE és al mateix temps una condició prèvia per assolir la normalitat i també la força que defineix què és normal. El dia 28 de gener de l’any 2008, quan el Consell de Ministres de la Unió Europea va tractar sobre la futura collaboració amb Sèrbia, l’endemà The Guardian va publicar un article d’Ollia Rehna amb el títol “Els Balcans en vies d’esmena” [Balcans on the Mend].40 L’article diu, per exemple, que “els ciutadans dels Balcans aquest any hauran d’assumir una decisió difícil: la seva regió pot optar a resoldre finalment els problemes encara no resolts que provenen de les guerres dels noranta o bé pot tornar a recaure en la inestabilitat i els extrems del nacionalisme. La primera opció els conduiria directament cap a l’estabilitat, prosperitat i la integració europea. Però molts comentaristes creuen que la segona opció és inevitable”.41

Els Balcans poden, doncs, curar-se, esdevenir normals i evitar el nacionalisme creixent només si s’adhereix en la Unió Europea, només si esdevenen Europa. Allò que aquesta imatge tan polaritzada del món no diu és, però, que la realitat actual en molts pasos membres de la Unió Europea significa la presència d’un nacionalisme exacerbat, de racisme, de xenofòbia i que la influència de l’extrema dreta i altres “monstres” semblants creix – és a dir que a Europa també són presents els fenòmens que s’atribueixen exclusivament a aquells territoris davant dels quals encara queda molta feina abans que es puguin definir com a europeus i entrar en la gran família europea.

Tots aquests discursos dibuixen el següent “mapa meteorològic” d’Europa: l’actualitat de la UE és el futur dels Balcans occidentals tot i que ells no visquin en el present, sinó en un passat en el qual regnen els mites nacionalistes. La idea segons la qual la realitat dels pasos dels Balcans occidentals no és una realitat actual, sinó una realitat passada, fa que la transformació sigui necessària perquè aquesta és la diferència principal entre les dues parts del mateix continent, entre els Balcans i Europa.

Els Balcans són vistos tradicionalment com un espai on viuen unes nacions obsessionades amb la història, que creen la seva identitat damunt els mites i que no són capaces d’afrontar els reptes del present i caminar cap al futur. Europa atribueix les mateixes característiques també als pasos del “Tercer Món”, és a dir a les seves antigues colònies: “La tragèdia d’Àfrica és que els africans mai no han entrat de debò en la Història… En aquest món imaginari on tot comença sempre de nou no hi ha cap espai per a l’aventura humana ni per a l’idea del progrés. L’home allí mai no mira el futur.

I no és capaç de trencar el cercle de les eternes repeticions… Aquest és el veritable problema d’Àfrica”, va dir el president Sarkozy a Dakar davant dels joves que van anaren a escoltar-lo.42

En la representació d’Europa la idea del progrés és fonamental; Europa viu d’acord amb la percepció lineal del temps, mentre que els espais no europeus es caracteritzen per un temps cíclic i la idea de l’etern retorn. Europa es veu a si mateixa com una comunitat d’Estats que s’han unit precisament perquè són capaços d’afrontar el seu passat traumàtic, de superar-lo i de construir, a través de la catarsi, una societat moralment millor.43 Els Balcans, en canvi, es veuen com un espai on la gent viu en el passat, on la gent està obsessionada pel seu passat, però alhora són incapaços de conèixer-lo o d’afrontar-lo.44 Els Balcans representen, doncs, una amenaça per a la imatge que té Europa d’ella mateixa i per això cal mantenir aquesta regió ben lluny, fora de les fronteres europees. Els discursos colonials els han d’ancorar en el “Tercer Món”.

És possible Europa?

El filòsof polític francès Etienne Balibar va subratllar en la seva conferència de l’any 1999 a Solun que “el destí de la identitat europea es decideix avui a Iugoslàvia i als Balcans (encara que aquest no sigui el territori de les seves investigacions)” i que Europa “ha d’evitar la imatge que la situació als Balcans és una anomalia monstruosa dins del propi cos, una conseqüència patològica del subdesenvolupament i del comunisme. Cal reconèixer els Balcans com a imatge i conseqüència de la pròpia història i cal començar a afrontar els seus problemes encarant-los de manera que posin en qüestió també la mateixa Europa perquè ella també es pugui transformar. Només si està disposada a fer això, Europa pot tornar a ser possible. En canvi, si Europa refusa de confrontar la pròpia imatge i continua tractant el problema balcànic com un afer exterior, llavors només pot tractar-lo amb mitjans exteriors, sobretot amb la colonització”.45

La revisió detallada dels discursos europeus sobre els Balcans occidentals demostra que Europa avui no és més a prop de la seva pròpia realització del que ho era fa deu anys quan Balibar va pronunciar el seu discurs. Podríem dir precisament el contrari: els mitjans que s’utilitzen per construir la imatge dels Balcans occidentals com un espai exterior han esdevingut cada cop més explícits: els mecanismes d’adaptació del discurs de colonització pateixen una falta greu de reflexió. La tàctica discursiva fa servei a tots els membres de la Unió Europea, i s’utilitza sense cap mena de fonament històric. El profit econòmic d’aquesta colonització simbòlica i discursiva dels Balcans l’obtenen sobretot aquells pasos que limiten amb el triangle del sud-est d’Europa. Europa com a continent utilitza aquesta colonització per continuar construint i mantenint una imatge d’ella mateixa tal com li agrada veure’s – i alhora acusa els que estan a fora que la podrien posar en perill. En una Europa pensada d’aquesta manera, no hi ha lloc per “cultivar una diversitat tranquil·la, adaptable”46 perquè aquesta Europa no té capacitat d’autoreflexió. En aquesta Europa els mitjans de comunicació transmeten cada dia declaracions de polítics en les quals troben ressò fórmules discursives que han marcat els períodes més foscos de la història europea. És difícil evitar la sensació de l’etern retorn – i això que el pensament cíclic és un problema dels africans i dels pobles balcànics, de cap manera dels europeus…