La crisi de l'euro i les etiquetes falses

La situació és seriosa, i a més d’una gran opacitat. El president del Consell Herman van Rompuy parla de “crisi de supervivència” de la Unió Monetària europea. Segons Angela Merkel, es tracta del ser o no ser de la Unió Europea: “Si fracassa l’euro, fracassa Europa”.

Tot indica, doncs, que ens trobem davant una crisi de l’euro. Però això és una etiqueta falsa, un engany de primera magnitud. Perquè l’euro és molt més fort i resistent del que mai va ser – ho el DM, el marc alemany. A diferència del marc, l’euro és una moneda de reserva mundial, sense inflació digna d’esment, sense apreciacions i depreciacions salvatges. Tot i que molts economistes no volen admetre-ho, l’euro ha estat una història d’èxit i ha beneficiat enormement Alemanya, molt més que a la resta. Sense l’euro tota la fortalesa de la indústria d’exportació alemanya s’hauria esvaït ben aviat, tot i les ajudes estatals, en el fum de les apreciacions del marc. Gràcies a l’euro la integració econòmica de la Unió Europea és avui més forta que mai.

Des del començament del 2010 la crisi financera s’ha transformat en crisi del deute (dels estats). Ningú hauria de deixar-se enganyar per la retòrica en voga. El dèficits i l’endeutament públic a l’espai europeu han augmentat dramàticament com a conseqüència de les diferents accions de rescat de bancs i de les mesures anticrisi. Fins a l’esclat de la crisi financera mundial, països com Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya (PIGS), els estats problemàtics d’avui, no tenien problemes financers, ans al contrari: Espanya i Irlanda havien registrat fins i tot superàvits pressupostaris. Només arran de la crisi es va capgirar la situació: la megacrisi, el gran crac, es va evitar a Europa (i als Estats Units) només gràcies a una expansió descomunal del crèdit públic. I tan bon punt els bancs i les grans entitats financeres havien estat salvats, l’amenaça passà a ser la fallida dels estats mateixos. Curiosament, no als Estats Units o al Japó, sinó als països comparativament molt menys endeutats de l’Eurozona.

Des del començament del 2010 ens trobem també davant una inexplicada “guerra monetària”. Des de la fi del règim de tipus de canvi fixos de Bretton Woods, rere el valor d’una moneda només hi ha el crèdit de l’Estat. Per això qualsevol crisi de les finances públiques es transforma automàticament en crisi monetària. Allò que ara s’anomena “crisi de l’euro” – la combinació d’especulació contra les emissions de deute públic dels PIGS, especulació de divises contra l’euro i les accions de rescat de la Unió Europea o de la zona euro – constitueix sens dubte una ajuda al dòlar nord-americà en caiguda lliure, afavoreix la increïble inundació de dòlars amb què el govern dels Estats Units lluita contra la crisi al seu país, i estimula la guerra de divises entre els EUA i la resta del món.

En aquesta tercera fase de la crisi allò que hi ha en joc és, ras i curt, la posició futura de la Unió Europea en l’economia capitalista mundial i el seu paper com a gran potència econòmica. No s’hi tracta de l’ètica, sinó del negoci. Alemanya, un país de dimensions reduïdes que té una forta i estreta articulació econòmica amb l’exterior, ocupa una posició singular al si d’Europa, l’àrea econòmica més intensament integrada del món. Només els ideòlegs i els nostàlgics del DM es creuen que Alemanya podria despenjar-se d’Europa.

Dues vegades s’ha anunciat ja la fi de la crisi de l’euro: en maig de 2010, quan es va obrir el gran paraigua de 750.000 milions d’euros per ajudar als possibles candidats a la fallida en l’Eurozona, i a mitjan desembre del mateix any, quan es va decidir la conversió d’aquest instrument provisional de rescat en un mecanisme permanent d’acció contra la crisi. En ambdues ocasions l’alleujament fou prematur. Malgrat les ajudes creditícies i les garanties donades per la UE en el seu conjunt, els mercats financers no en tenien prou.

Els límits del refinançament

Després d’Irlanda li tocà a Portugal veure’s enfrontada al mateix model de gestió de la crisi. A l’igual que el govern irlandès, el govern portuguès fou objecte de pressions dirigides per Merkel i Sarkozy, que els urgien a acollir-se al fons de rescat. Irlanda cedí a les pressions després d’unes setmanes, però el govern de Portugal encara es resisteix. Tot i que practica una política intensificada d’estalvi, no vol – té a la vista l’exemple de Grècia i Irlanda – que Merkel i companyia li marquen els detalls del que ha de fer. L’objectiu de la prova està clar: en 2011 hi ha als països de la UE sumes descomunals de deute públic que caldrà refinançar: en conjunt de 920.000 a 945.000 milions d’euros. Només la República Federal d’Alemanya haurà de refinançar 211.000 milions d’euros, França 196.000, Itàlia 233.000, Holanda 50.000, Espanya 91.000, Grècia 47.000, Bèlgica 39.000 i Irlanda 23.000. Davant un panorama així, és evident que convé tenir contents als qui remenen les cireres als mercats financers.

L’activisme frenètic dels governants és un bon indicador de fins a quin punt depenen dels humors o les opinions dels mercats financers, de la por que tenen als veredictes de les agències de rating, dels fons d’alt risc, dels fons d’inversió, dels bancs i dels grans especuladors. La “confiança” dels inversors, la bona disposició dels especuladors, té per a ells molta més importància que no la confiança dels seus conciutadans. La resistència que puguen oferir és anorreada, si cal, en nom dels imperatius ferrenys de la realitat, i això vol dir: reducció del dèficit i rebaixa de l’endeutament (quasi) a qualsevol preu. En realitat els països de la zona euro, per bé que menys endeutats que els EUA, Japó o Gran Bretanya, són víctimes molt més fàcils dels senyors dels mercats financers, com a conseqüència dels errors comesos a l’hora d’establir la unió monetària. D’altra banda, la reparació del vaixell enmig de la tempesta, i amb una tripulació confusa i supersticiosa, no és gens fàcil.

Els senyors dels mercats financers han obtingut cada vegada el que han volgut, és a dir, mesures imperatives d’austeritat i garanties sobre els deutes, per la qual cosa han continuat especulant alegrement, tot agafant com a blanc un presumpte Estat en fallida rere un altre. Els interessos i les primes de risc, així com les assegurances per impagats, han crescut astronòmicament. Un negoci d’allò més lucratiu. Els inversors no deixaren perdre cap oportunitat d’acudir a les noves emissions de refinançament de deute dels anomenats PIGS: Portugal pogué obtenir el 12 de gener de 2011 encara 1.250 milions d’euros sense cap problema, i en part fins i tot a un tipus d’interès inferior al de setembre de 2010. La demanda superà 2,6 vegades l’oferta, i la compra de títols pel Banc Central Europeu (BCE) ajudà a pressionar cap avall el tipus d’interès, tot allunyant-lo del fatídic 7 %. Pocs dies després el govern espanyol llançà una emissió a cinc anys de gairebé 3.000 milions d’euros, i la demanda duplicà l’oferta. Espanya hagué de comprometre’s a un tipus d’interès un punt superior a l’emissió de novembre, però se’n sortí molt millor d’allò que s’havia esperat. La Xina i Brasil s’han destacat com inversors potents, la qual cosa ajudà, és clar, els dos candidats ibèrics a la desestabilització. Grècia i Bèlgica col·locaren amb èxit emissions més petites, i la mateixa setmana el deute públic francès i alemany fulminà els rècords. Fins i tot Itàlia, un país fortament endeutat, aconseguí col·locar sense cap dificultat una emissió a quatre anys i una altra a cinc anys de 3.000 milions d’euros cadascuna, tot i que a tipus d’interès sensiblement superiors. El negoci amb la crisi de l’euro funciona.

Tothom sap que aquest joc no es pot prolongar indefinidament. Els límits del refinançament a tipus cada vegada més grans són del tot palesos. Amb o sense paraigua de salvament, els PIGS retallen a cor què vols i per això mateix enfonsen les seues economies cada vegada més en la recessió. Quan un país ha de dedicar més del 30% dels seus ingressos fiscals al servei del deute (interessos més amortització), la situació és perillosa. Més enllà d’aquest llindar és impossible eixir del parany de l’endeutament amb tipus creixents. En el cas de Grècia, aquesta quota és del 53%, als irlandesos el servei del deute els costa gairebé el 37% dels seus ingressos fiscals. Espanya, amb un 25%, si fa no fa, es troba en una posició millor, i els portuguesos poden al·legar amb raó que només hi han de dedicar el 15,9%. Itàlia i França es troben, pel que fa a això, en una situació molt més precària.

La necessitat dels eurobons

No n’hi haurà prou amb l’ampliació del paraigua de salvament i la seua continuïtat més enllà de 2013. Si és així, s’imposaria la reestructuració del deute, és a dir, la inducció conscient de la “fallida” d’alguns països, que funcionaria en detriment dels creditors. És a dir, en detriment dels bancs majoritàriament alemanys, britànics, francesos, belgues i espanyols que fins ara havien obtingut diners dels seus bancs centrals i del BCE a un tipus d’interès mínim i que posteriorment els prestaven amb interessos creixents als països de la zona euro, ja fossen PIGS o no. Però aquells que, com Merkel i companyia, voldrien evitar a qualsevol preu reestructuracions del deute en detriment dels creditors privats i, per tant, noves crisis bancàries, tenen una alternativa molt clara. Que es diu eurobons. En gener de 2011 la Comissió Europea van collocar còmodament la seua primera emissió – amb la finalitat de finançar l’ajuda a Irlanda – fins al punt que en quaranta cinc minuts va aconseguir, en comptes de 5.000 milions d’euros, 20.800 milions. Tot un rècord. Posteriorment serà el Fons de Rescat de l’Eurozona, amb una nova emissió, que no trobarà dificultats per aconseguir molt més dels 16.500 milions d’euros previstos, sobretot atès que els bancs centrals japonès i xinès s’hi han interessat tant. Ambdós episodis ens parlen a favor de la idea dels eurobons, l’emissió unificada de deute públic de la zona euro, com pertoca a un espai monetari unificat.

Ara bé, contra els eurobons es tanca en banda sobretot el govern federal alemany (la coalició entre cristianodemòcrates i liberals), empentats per la por davant l’opinió de l’electorat, i presoner de la gàbia de ferro dels dogmes neoliberals i de l’estretor de mires nacional. I tanmateix els eurobons tenen avantatges indiscutibles: un volum de préstecs molt més gran en comparació amb les emissions individuals dels països fortament endeutats de la zona euro, a les quals haurien de substituir, els fa més atractius pels mercats financers. La capacitat econòmica mancomunada de la zona euro, que hi està al darrere, vetllaria per tipus d’interès considerablement més baixos i per la fi de l’espiral dels interessos. Alhora, l’especulació contra països individuals seria molt més difícil, en funció de fins a quin punt els eurobons vingueren a substituir les emissions dels països fortament endeutats. De tota manera, només que una part dels deutes dels països anomenats PIGS fossen refinançats mitjançant els eurobons, la càrrega del servei del deute en l’espai europeu es reduiria considerablement. Els eurobons no són pagaments de transferència, la República Federal, fins ara el millor deutor d’Europa, només prestaria als socis europeus un fragment de la seua probitat. De cap manera es veuria obligada a refinançar el seu deute amb eurobons. Si les embogides pressions d’estalvi sota el dictat dels mercats financers es moderaren, països com ara Grècia, Irlanda i Portugal guanyarien temps i diners per a procedir a una reducció raonable del deute i a la reforma fiscal. Podem estudiar molt de prop l’exemple de les crisis financeres en curs als EUA, i veure què passa quan es fa el camí invers, és a dir, quan s’abandona la garantia d’una gran comunitat econòmica per cadascun dels seus membres. Diversos estats federals dels EUA, certament, es troben en una situació de fallida de facto o lluiten amb dèficits de més del 25% (New Jersey, Maine, Carolina del Nord, Arizona, Nevada, etc.). Sota pressió dels republicans s’han frenat els avals i les subvencions federals per pal·liar l’endeutament dels estats i els municipis, amb la conseqüència que el mercat d’aquest deute s’ha enfonsat. Una onada de fallides d’estats i ciutats hi és l’horitzó immediat.

Cal una política econòmica comuna

L’avantatge més gran dels eurobons és que obliguen els implicats a procedir a una reforma de la unió monetària. Perquè l’Eurozona està mal construïda. La raó no n’és que no satisfà les condicions ideal d’un “espai monetari òptim”, sinó que sense iniciatives comunitàries de molt més abast, sense una política econòmica i financera comuna, no pot existir una política monetària comuna. Les regles del joc avui en vigència del Pacte d’Estabilitat i Creixement fan impossible una cooperació raonable en moments de necessitat i de crisi. La constitució en vigor impedeix que el BCE puga funcionar com a Banc Central d’Eurolàndia, és a dir, que puga comprar i mantenir deute públic dels països de l’euro (o en el seu cas, eurobons) i atorgar crèdits als països de la zona euro. Qualsevol banc central normal pot fer-ho. Les normes vigents fins ara, inscrites al Tractat de Lisboa, han fomentat la concurrència entre els països de la zona euro per aconseguir les preferències dels mercats financers així com la més absurda i contraproduent concurrència en matèria impositiva per tal d’atraure el capital mòbil i els inversors. Grècia tenia la taxa d’impostos més baixa d’Eurozona i rebia per això grans elogis. Els grecs paguen ara la torna per la seua tan i tan errada política impositiva.

Maastricht i Lisboa, tot el Pacte d’Estabilitat i Creixement – els acords econòmics més estúpids i dogmàtics de tots els temps – han fracassat radicalment. En la crisi de l’euro s’hi fa palès el defecte de construcció que pateix la unió monetària. Cal una reforma en el cap i els membres per mantenir una moneda comuna, necessitem una política econòmica comuna per reduir les enormes desigualtats quant a resultats econòmics, que han crescut els darrers anys entre els països de la UE. Per tal d’esmenar el pecat originari de la unió monetària s’hauria de posar en funcionament de debò un “govern econòmic”, del qual ja se’n parla a Berlín, París i Brussel·les. La gran qüestió és quin tipus de política econòmica i financera hauria de dur a terme la zona euro (i tota la UE).

Si fos per Merkel, Schäuble, Barroso i els seus confrares, la nova política econòmica comuna seria com l’antiga, però agreujada. Aquesta generació de polítics no vol ni pot admetre el fracàs de les receptes neoliberals, perquè encara no ha entès el caire i l’abast de la més gran crisi de l’economia capitalista mundial des de la Segona Guerra Mundial. Per això el seu lema és: endavant com fins ara, però més ràpid, més fort, més dur. Des de l’inici de la crisi de l’euro Merkel ha cridat a seguir aquest camí: el Pacte d’Estabilitat i Creixement és magnífic, el que passa és que no s’ha complert amb el rigor necessari. Per consegüent, caldria tirar endavant amb els seus errors de partida, amb la fixació absurda i arbitrària (o potser del gust dels estadístics del moment) dels valors del dèficit i l’endeutament màxim. Per tant s’han d’imposar més sancions, i més dures, als països amb dèficit i, encara millor, un “sostre d’endeutament” per tothom, segons el model alemany. Ens cal més concurrència en comptes de cooperació a la UE, d’acord amb la lògica del Tractat de Lisboa, i per tant hem d’ajustar-nos a ulls clucs al dogma de la “competitivitat”, és a dir, al cànon de la política econòmica neoliberal. Més integració vol dir més austeritat, “estalviar” molt més i més ràpidament que mai. El símptoma, la crisi del deute, hi és declarat causa. I dels desequilibris estructurals al si d’un espai econòmic altament integrat com l’europeu, no se’n fa cas.

Això beneficia en primer terme, i ara com ara, els més forts i el més fort de tots, és a dir, l’economia d’exportació alemanya. Però a la llarga la continuació i l’enduriment de les mesures d’austeritat i estalvi perjudicaran també l’economia alemanya. El que propaguen Merkel i els seus no té cap sentit ni tan sols des d’un punt de vista econòmic. El president del BCE Trichet ja ha amenaçat amb un “salt de qualitat en l’aplicació del Pacte d’Estabilitat i Creixement”. Si aquesta amenaça esdevé realitat a la manera de Merkel, llavors bon vent i barca nova, Europa.

Post scriptum (abril 2011): Euro Plus: l’euro reloaded?

A final de març es va reunir la cimera dels caps de govern de la UE a Europa. Aquesta vegada, amb l’ull posat a la crisi financera de Portugal, de salvar definitivament i per sempre l’euro. En acabar la cimera regnava l’eufòria: un “punt d’inflexió” deia Van Rompuy, un “tombant” afirmava Barroso, una “enorme aportació de solidaritat” exultava Angela Merkel. Tanta autolloança fa desconfiar. Què s’ha assolit realment amb el paquet tan exaltat del “Pacte Euro Plus”? La fi de la crisi de l’euro, segur que no. Aquesta ens acompanyarà, durant molts anys.

El futur de l’Eurozona es decidirà a partir d’ara en el triangle que formen el Mecanisme Europeu d’Estabilització (MES), el Pacte d’Estabilitat i Creixement (PEC) i el “Pacte de Competitivitat” (Euro Plus). A partir de juliol de 2013 un nou instrument de rescat de caràcter permanent per a estats membres sobreendeutats de l’Eurozona substituirà les solucions provisionals actuals com el Fons Europeu d’Estabilitat Financera ( FEEF) o el paquet acordat per a Grècia. Ja l’11 de març es va decidir que el FEEF havia de passar dels 250.000 milions d’euros actualment disponibles a 440.000 milions, cosa gens exagerada a la vista de les sumes que ja han estat emprades i de les que caldria emprar en el cas d’una eventual operació de rescat de Portugal [engegada a partir de la petició d’aquest país el 7 d’abril]. Si apareix algun altre candidat a la fallida, com podrien ser-ho Itàlia o Espanya, amb això no n’hi hauria prou. A partir de juny veurem què passa. Malauradament, hom ha oblidat d’aclarir detalls importants. Al capdavall, hi ha eleccions a Finlàndia i a Alemanya. Els mercats ja comencen a esvalotar-se.

El nou fons de crisi ha de comptar amb 700.000 milions d’euros, dels quals 80.000 milions en efectiu aportats pels països membres, com a capital bàsic, i 620.000 milions en forma de garanties i crèdits operatius en cas de necessitat. De tot això, un màxim de 500.000 milions podrien ser atorgats com a crèdits a estats membres en situació de fallida. Alemanya, l’economia més forta i més important de la zona euro n’haurà d’aportar la quantitat més elevada, quasi 22.000 milions d’euros (o un 27,2%) en diners i 170.000 milions en garanties de crèdit. A diferència dels seus predecessors, el nou fons de rescat podrà comprar deute dels països de l’Eurozona als mercats primaris, però no se sap en quines condicions. El Fons Monetari Internacional (FMI), convidat al vaixell europeu encara no fa un any per Angela Merkel, segueix a bord: amb 250.000 milions d’euros. Quin vulga obtenir diners d’aquest fons, haurà d’avenir-se a unes condicions d’austeritat força estrictes.

En tot aquest teatre hi ha tingut un paper protagonista, al costat de la tàctica electoral nacional, la benvolença de les tres grans agències de rating. Res més important que la nota màxima de les Tres Grans, i per això la dràstica sobre-seguretat donada al FEEF i al seu successor, el MES. Gairebé tota la Unió Europea (a més dels països de la zona euro s’han afegit al pacte sis estats membres més, i els britànics hi presten de tota manera jurament) s’inclina davant el dictat d’un minúscul grup d’actors dels mercats financers, sobre la integritat i competència dels quals es pot dubtar. Un grup que bé podria ser considerat – segons el darrer informe de la Comissió d’Investigació del Congrés dels EUA – un dels culpables principals del desastre financer dels darrers anys.

En alguns indrets d’Europa hi ha gent que ha conservat encara una resta de seny. El dia anterior a la cimera, el cap de govern socialista de Portugal (que governava en minoria), José Sócrates, presentà la dimissió després que el seu paquet de mesures restrictives, el quart en el curs d’un any, fos rebutjat pel Parlament. En maig hi ha eleccions i mentrestant el govern en funcions no pot prendre mesures dràstiques, segons la Constitució. Però tot just ha demanat el rescat pel FEEF. El socialista Sócrates i també el seu oponent, el socialdemòcrata Passos Coelho, havien declarat que no volien que Portugal fos rescatat. Però les agències de rating, totes tres alhora, amenaçaven i pressionaven, fent recular la valoració del deute públic del país. Sócrates s’ha resistit tot el que ha pogut, i amb raó. Demanar el rescat de la UE suposa noves mesures i més dràstiques d’austeritat. Les experiències en aquest sentit a Grècia, Irlanda, Gran Bretanya i els EUA són del tot eloqüents – i totes parlen contra la dogmàtica econòmica vulgar amb què es justifica la imposició de l’austeritat. Res no millora, tot va pitjor, en benefici i a major glòria del compte de resultats d’alguns grans bancs estrangers. Tot indica que convé negar-se a entrar en el cercle infernal on fan tentines ja a hores d’ara els grecs, els irlandesos, els britànics. El cercle infernal dels programes d’austeritat, de les mesures dràstiques d’estalvi, de la reducció del creixement, d’una economia estancada o en retrocés, dels ingressos fiscals a la baixa i de les noves retallades, una espiral que només condueix cap avall, cap a més recessió i estancament, cap a l’empobriment de la població, la venda a preu de saldo de la riquesa nacional, la destrucció de l’economia d’un país. Puix que el sector públic no es precisament un cos estrany parasitari, sinó component i part integral de qualsevol economia capitalista, aquest “estalvi” radical té conseqüències devastadores, també per a la mateixa hisenda pública. A Grècia els ingressos per impostos s’han esfondrat entre gener i febrer (són un 10% inferiors al de l’any anterior). A Gran Bretanya cauen també els ingressos per impostos al compàs d’un creixement anèmic, i a Irlanda el mateix. Qui vol defugir d’aquesta manera la crisi, s’hi enfonsa indefectiblement més i més.

¿Què van aconseguir Merkel i companyia en aquells dos dies frenètics a Brussel·les? Els mercats respiren a ple pulmó, com pertoca, els socis europeus estan terriblement empipats, els alemanys estan més aïllats que mai, i el govern federal s’assembla al que és: un aplec de polítics partidistes i provincians que no estan a l’alçada de l’escenari europeu ni mundial, i que ni tan sols l’entenen. Obeint un càlcul purament electoralista, a darrera hora Merkel i els seus organitzaren un show financer adreçat exclusivament al Bildzeitung i a les televisions alemanyes: l’aportació alemanya al capital bàsic del MES es farà en cinc terminis, i no en dos, i l’any 2013 (que hi ha eleccions, no ho oblidem) en comptes d’11.000 milions com s’havia acordat inicialment caldrà posar-hi només 4.300 milions. Jean Claude Juncker no trobà precisament divertida aquesta maniobra electoralista de la CDU desplegada en ple escenari europeu.

El paquet de l’Euro Plus porta malauradament la signatura de l’economia vulgar alemanya. Com que els alemanys, sota la direcció inspiradora de Merkel i companyia, consideren la crisi actual del deute una conseqüència de faltes de caràcter moral – el malbaratament, les poques ganes de treballar, la tendència a estirar més el braç que la màniga-, hi responen amb un enduriment del Pacte d’Estabilitat: a partir d’ara inclourà càstigs i sancions, i a més seran automàtiques. Només si una majoria es pronuncia contra la sanció aquesta quedarà sense efecte. Sembla que s’oblida que, per exemple, Grècia o Espanya tenien superàvits pressupostaris abans de la crisi, mentre que els alemanys contravenien llavors les regles de joc del futur PEC.

Què aporta el nou “govern econòmic”? Només l’obligació de formular una vegada l’any objectius comuns, a més de la bonica idea de millorar la “competitivitat”. De sobte tot en forma part, de les regulacions fiscals a l’edat de jubilació. Malauradament també el sostre de despesa segons el model alemany. Aquesta perla de l’economia vulgar es troba ara damunt la taula i no en la paperera, que és on hauria d’estar. En el futur, a partir de 2013 no seran impensables les reestructuracions del deute, raó per la qual els futurs compradors de deute públic de l’Eurozona haurien de ser preparats moralment, com a prescripció general, per aquesta incòmoda possibilitat. Tot i aquests gestos més aviat còmics, en el catàleg de declaracions d’intencions del Pacte de l’Euro Plus, tan boiroses, simplement ni se’n parla dels coneguts problemes estructurals de l’espai econòmic de la UE o de l’Eurozona. Ni el problema dels bancs europeus insolvents – fins ara els únics que s’han beneficiat de les diferents operacions de rescat –, ni el problema dels immensos i creixents desequilibris entre països amb excedent i països deficitaris a la UE hi són esmentats. La desigualtat entre economies a Europa es fa cada vegada més gran i l’estratègia exportadora agressiva i altament reeixida de la República Federal, el pes pesant industrial de la UE, hi té un paper central. Si volem estabilitzar l’espai europeu caldrà reduir clarament, a llarg termini, aquestes desigualtats i desequilibris entre les economies europees. I en això els alemanys s’han d’implicar, no pas amb transferències monetàries, sinó amb reformes al propi país, com ara el pas a una política salarial expansiva (pendent de fa molt de temps), amb augments salarials però també amb més productivitat, amb la introducció del salari mínim i amb la restauració d’un Estat del Benestar molt més generós.

Merkel i la companyia dels economistes vulgars alemanys creuen absurdament que els veïns europeus simplement podran acabar amb els dèficits de les seues balances comercials, uns dèficits dels quals s’ha beneficiat moltíssim l’economia alemanya, sense que això tinga cap efecte en Alemanya, el país exportador per excel·lència. Curiosament creuen que l’economia alemanya podrà continuar creixent alegrement mentre que els països importadors més importants d’Europa llangueixen en una crisi duradora. Ni els polítics ni els economistes s’han adonat que l’euro és tota una altra cosa, que no és com el DM tan erradament exalçat en les visions retrospectives. No han entès que a la segona divisa més important el món, l’única que pot competir seriosament amb el dòlar, no l’ajuden ni les crides moralitzadores ni els petits trucs financers de curta volada. Això no els provoca cap somriure desmenjat als senyors dels mercats internacionals de bons i de divises. Ara bé, riure sí que poden. Perquè l’especulació amb el deute públic d’Europa continua, i és un gran negoci, un negoci de milers de milions. Gràcies als dispositius de rescat continua sent rendible especular, amb l’ajut de les agències de rating, contra els països fortament endeutats de l’Eurozona. Ben bé poden refiar-se de l’estretor de mires i el dogmatisme de les classes dominants a Alemanya: amb el seu concurs la política econòmica i financera de tota la Unió Europea ha acabat sotmesa al dictat de l’austeritat. Com els agrada als mercats financers.