El disseny intel·ligent i l'assalt a la ciència

Sense la teoria evolutiva, la biologia contemporània s’esfondra completament. El que és una visió coherent i fascinant de la natura, on la crueltat i la barroeria es transformen en una meravella innombrable de formes i comportaments, una visió grandiosa de la vida connectada amb el cosmos, la Terra i tota la resta de fenòmens naturals, sense el marc evolutiu perd tot el sentit i l’elegància. La ciència actual només podria admetre una nova teoria que englobés i perfeccionés la perspectiva darwinista del món natural. Un pas endavant que illuminés els molts detalls de l’origen i l’evolució de la vida que encara resten per descobrir o que encara es resisteixen a la nostra capacitat de comprendre el món. De cap manera, la substitució de l’escrutini científic per l’obscurantisme, per la manca de dades i observacions, l’abandonament de la confiança en la raó i el reconeixement del fracàs de la intelligència, podria mai afavorir el coneixement. Per què reconèixer que existeix una barrera impenetrable a la raó en els racons més íntims de les estructures cellulars i dels processos bioquímics més fonamentals? El creacionisme, i la seua darrera versió en forma de l’anomenada “teoria del disseny intel·ligent” com a explicació alternativa a la teoria evolutiva, és inadmissible pel que suposa de rendició de la raó. Si ens atrevim a pensar evolutivament, avancem en la comprensió de la natura. Tenim les eines per entendre les meravelles de la biodiversitat o racionalitzar les amenaces dels patògens. Tanmateix, si admetem que un mur inescrutable tanca els fenòmens naturals a les explicacions científiques, abandonem per sempre el reialme de la raó i ens deixem caure en braços de la fe cega i del fanatisme. La ment queda anullada per la tirania de les veritats íntimes per sobre de les universals. Tot allò positiu aconseguit per la història intellectual humana estaria doncs perdut.

Teach the controversy

Diu el president George W. Bush que els escolars tenen el dret a conèixer totes les opinions, totes les versions explicatives del món. I que, en aquest sentit, és legítim ensenyar creacionisme en la classe de biologia. No cal ser molt llest per adonar-se de la manipulació i la fallàcia que n’hi ha darrere d’aquesta afirmació. En primer lloc, per l’ús equivocat de termes com “teoria” que poden tenir altres significats en altres registres lingüístics. És evident que no tenim una teoria de la gravitació universal pels mateixos camins i amb la mateixa consideració que podem tenir una teoria sobre qui va assassinar Kennedy. Cadascú en pot tenir una versió conspirativa diferent. Equiparar veritats universals i veritats privades és fer trampa.

D’altra banda s’està transmetent al públic la falsa idea que la teoria evolutiva és monolítica i dogmàtica. Res més lluny de la realitat. La teoria evolutiva és rica en matisos, plena a vessar de controvèrsies, de riquesa explicativa però també de llacunes encoratjadores, de problemes que estimulen l’intellecte de milers de persones arreu del món. No n’hi ha el menor dubte del poder educatiu de mostrar als estudiants les controvèrsies, de reflexionar sobre els arguments, de prendre posicions en el debat, de prendre consciència de la provisonalitat i la vulnerabilitat intrínseques de les veritats científiques universals. D’arribar, en fi, a la conclusió i acceptar de bona gana que una determinada posició és errònia si aconseguim les proves adients que així ho demostren.

Definitivament no n’hi ha dues vores enfrontades, malgrat les esforços del Discovery Institute, baluard del disseny intel·ligent, de presentar-se com una aternativa científica al neodarwinisme.1 El que sí que n’hi ha és una estratègia política, que fa furor als EUA, representada pel lema teach the controversy. Però, ben mirat, no n’hi ha cap controvèrsia que ensenyar perquè els dos costats que es contraposen no es troben al mateix nivell. No n’hi ha, ni en pot haver per impossibilitat epistemològica, cap debat entre el creacionisme i l’evolucionisme. És totalment fals que es puguen enfrontar d’igual a igual perquè són actituds intellectuals que es mouen en plànols parallels, sense possibilitat d’intersecció. Una ciència experimental, com la biologia, es basa en la universalitat de les seues veritats, contrastables i verificables per qualsevol en qualsevol lloc. Per qualsevol persona independentment de les seues intimitats religioses o ideològiques, si investiga honestament i rigorosa. Tanmateix, les veritats creacionistes no són universals. Són fortament dependents de la cultura i l’educació. No totes les religions són creacionistes de la mateixa manera, ni estan inspirades pels mateixos principis, ni contenen les mateixes obligacions dogmàtiques. No totes fan creure en una divinitat personal i única. Totes no ofereixen la mateixa narració de com va anar tot al principi, ni tenen tan sols el mateix concepte de l’origen de tot plegat. Fins i tot n’hi ha creences que manquen per complet de mites de la creació o tenen una visió del temps cíclica, sense principi ni final. La fe en qualsevol força sobrenatural, en els miracles, queda, per definició, exclosa de l’àmbit de la ciència. És més, la provisionalitat i la vulnerabilitat pròpies del coneixement científic no són consubstancials a la teologia.

La polèmica sobre l’ensenyament de la “controvèrsia” és molt actual als EUA i ja ha generat un bon nombre de discussions públiques i declaracions institucionals i acadèmiques.2 És molt rellevant el resultat del procés judicial contra el Consell escolar de Dover (Pennsylvania), doncs la sentència del jutge federal John E. Jones III és impecable i modèlica.3 Són 139 pàgines de testimonis i raonaments que desemmascaren radicalment l’anomenada “teoria del disseny intel·ligent”, neguen el seu suposat caràcter científic i revelen la veritable intenció dels proponents: colar l’ensenyament religiós en l’escola pública, cosa que viola el principi constitucional de separació església-estat. Per al jutge Jones queda perfectament demostrat que el disseny intel·ligent és una fallàcia, el creacionisme de sempre disfressat de teoria científica. I, per tant, és anticonstitucional ensenyar-lo en l’escola pública.

A finals de 2004 el Consell escolar de Dover va decidir que els professors de biologia de l’institut haurien de llegir davant dels estudiants un advertiment abans de començar el tema d’evolució. Aquesta nota4 deia allò tan sabut com fals que l’evolució és “només” una teoria, fent un joc de paraules amb el concepte de “teoria” que ja avorreix. S’advertia a l’alumnat que la teoria evolucionista està plena de llacunes i dificultats i que no està demostrada. Per a conèixer “altres teories científiques” (és a dir, el famós i socorregut lema “to teach the controversy”) es remetia els estudiants al llibre Of Pandas and people (del qual el Consell escolar s’assegurava de fornir generosament la biblioteca de l’institut). Aquest és un clàssic de la xerrameca creacionista que, precisament, resultà ser cabdal en el procés judicial com veurem després. Com que el professorat es va negar a llegir la nota, es va obligar a fer-ho a l’equip directiu del centre.

Amb un to irònic evident el jutge conclou que fins el creacionisme evoluciona: “Un observador objectiu veuria que el disseny intel·ligent i l’ensenyament sobre les “llacunes i problemes” de la teoria evolutiva són estratègies creacionistes, religioses, que han evolucionat a partir de formes anteriors de creacionisme”. La prova decisiva la va aportar la historiadora de la ciència Barbara Forrest que demostrà com a les versions del llibre esmentat posteriors a la sentència del Tribunal Constitucional de 1987, que declarà illegal ensenyar creacionisme a l’escola pública, s’ha substituït sistemàticament (“unes 150 vegades”) “creacionisme” per “disseny intel·ligent”.

Jones espera haver desemmascarat el frau del disseny intel·ligent i així evitar més pèrdues de temps i diners. Per bé que els ciutadans de Dover se li avançaren: a les eleccions de novembre de 2005 cap dels membres del Consell escolar renovà el seu lloc. Tanmateix, els defensors del neocreacionisme segueixen dissenyant noves tàctiques. No sols s’apunten a idees defensades per científics, com el principi antròpic -aquesta idea babaua que sostenen alguns físics sobre l’ajust de les constants fonamentals per a que aparega la vida a l’univers- per agafar un maquillatge respectable. Ara volen introduir-se també a la classe de filosofia, com tractaren de fer fa uns mesos a un institut de Califòrnia. I la seua influència arriba a governs diversos (com l’australià, el ministre d’educació del qual estaria encantat d’introduir l’ensenyament del disseny intel·ligent) que prenen decisions ridícules en política científica (com el cas recent d’un recercador canadenc que va veure rebutjat el seu projecte d’estudi de la penetració de les idees creacionistes al seu país, perquè no justificava prou que la versió contraposada, l’evolució, fos la visió correcta!). La recent gira d’un prominent defensor del disseny intel·ligent pel Regne Unit i el fet que algunes escoles privades britàniques l’estiguen ensenyant ja, ha estimulat la publicació d’una solemne declaració de la Royal Society en defensa de l’evolució (vegeu el text d’aquest document com annex).5 És innegable que es tracta d’un fet insòlit i notable en el mateix país on nasqué Darwin, que dóna mesura de l’abast del problema i que ens posa en guàrdia davant la complaença.

La complexitat irreductible

Darwin’s black box: the biochemical challenge to evolution, publicat pel bioquímic Michael J. Behe en 19966 és, sense exagerar, el llibre que més ha influït en les discussions recents sobre creacionisme, un veritable tractat fundacional del neocreacionisme que ha alçat una polseguera a favor i en contra de proporcions fabuloses.7 O millor dit, una injecció de vitalitat en un moviment moribund com era el creacionisme bíblic a principis de la darrera dècada del segle passat. Behe és professor a la Universitat Lehigh (Bethlehem, Pennsylvania) i pertany al departament de ciències biològiques, el qual s’ha desmarcat oficialment de les seues idees.8

L’argument central del llibre de Behe és que Darwin fracassa a escala molecular. Behe es recrea en l’interior de les cèllules on, segons ell, n’hi ha una munió d’estructures d’una complexitat extraordinària, basades en la interacció de peces menors que encaixen perfectament i que no tenen cap sentit aïllades. Tampoc no tindria sentit funcional un sistema al que li manqués alguna de les peces. Això és el que l’autor anomena complexitat irreductible:9 la constatació de l’existència d’estructures moleculars altament improbables la funció de les quals no podem concebre-la en sistemes incomplets. Els exemples preferits de Behe són el flagel bacterià -l’aparell de locomoció-, el procés de coagulació de la sang o el sistema immune. L’examen detallat d’aquests i d’altres sistemes moleculars, així com l’anàlisi comparada amb sistemes similars en molts organismes, de tota l’escala filogenètica, demostren clarament que la complexitat irreductible del flagel bacterià, per exemple, no és real, tan sols és aparent. Perquè n’hi ha exemples de bacteris que contenen només algunes parts d’aquesta maquinària. El problema és que porcions del sistema poden no tenir la mateixa funció que el conjunt total, poden representar o no estadis ancestrals i, damunt, la nostra capacitat d’observació i imaginació és limitada. Els sistemes naturals no segueiexen els nostres esquemes lògics. Som nosaltres els que hem de deduir, a partir de documentació molecular tan fragmentària com críptica, per quins camins, per quins processos s’han estructurat al llarg de la història evolutiva aquestes organitzacions tan complexes.10

Paradoxalment Behe ens està plantejant un problema que fou resolt fa segle i mig pel mateix Darwin quan va analitzar les dificultats de la teoria al seu llibre sobre l’origen de les espècies.11 I molt ben resolt. Un cas evident per a ell era l’existència d’òrgans d’extrema complexitat i perfecció, com l’ull dels animals, i com explicar els seu origen per selecció natural. Donada la impossibilitat d’analitzar totes i cadascuna de les etapes intermèdies en la formació evolutiva d’un ull, perquè representen estadis extingits, la imaginació i el mètode comparat ve en el nostre ajut. De segur que espècies properes poden haver retingut algunes estructures més simples, que els són útils en el seu hàbitat i estil de vida, representatives d’etapes anteriors i hem de ser capaços de reconèixer-les. Perquè un ull a mig fer pot ser millor i més útil que no tindre’n cap i viure en la completa foscor, trobem espècies que només tenen sistemes de detecció de la lluminositat, d’altres que encara no poden generar imatges ben definides, fins arribar a estats de perfecció extrema, com l’ull dels vertebrats, capaç d’enfocar i corregir les aberracions òptiques. A escala molecular, i ací és on Behe fa trampa, també podem emprar el mètode comparat i cercar estructures moleculars més simples -com un ull incapaç de formar imatges nítides- però amb una funcionalitat útil per a la supervivència de l’organisme que les posseeix. Una funcionalitat que, com prescriu el procedir barroer i imprevisible de l’evolució, no serà exactament la mateixa en el producte final.12

Behe també introdueix un parany epistemològic en la seua argumentació. Cerca un exemple d’estructura molecular complexa. Es pregunta si els científics han esbrinat tots i cadascun dels passos intermedis de la seua història evolutiva. Si la resposta és negativa, aleshores, això demostra que ha estat dissenyat per una força sobrenatural. És a dir, l’únic criteri per reconèixer una estructura irreductiblement complexa és que no podem postular cap explicació evolutiva. I si d’ací una setmana, un mes, un any o un segle algú la troba? Per als casos que sí que podem proposar esquemes lògics evolutius, Behe admet l’evolució; per a d’altres, es limita a fer citacions parcials i descontextualitzades. És a dir, les seues conclusions estan sovint basades en l’eliminació del context, en la informació parcial que subministra en el seu llibre. La teoria del disseny intel·ligent és una desvergonyida acceptació de la ignorància i una vergonyosa abdicació de poder sortir-ne.

Trobem un parallelisme força interessant entre la posició intellectual de Behe i la que adoptaren fa un segle els neovitalistes catòlics envers l’enigma de l’origen de la vida. La impossibilitat de la generació espontània fou establida amb tanta elegància com rotunditat experimental per Louis Pasteur i John Tyndall en la segona meitat del segle XIX. Des d’una perspectiva estrictament científica, l’acceptació coherent de la teoria de Darwin exigia imaginar un origen dels sers primordials per fenòmens naturals. Només aquells amb disposició a defensar una continuïtat entre la matèria inanimada i la viva, com el naturalista alemany Ernst Haeckel, estaven en condicions de suggerir un origen de la vida sense miracles. Tanmateix, els experiments de Pasteur foren la base dels arguments de diversos científics catòlics que, tot i acceptar la transformació de les espècies per mecanismes naturals, veien una frontera insalvable entre la química i la vida més primitiva. Per a ells, doncs, només un miracle podia explicar l’origen de la vida: “veiem l’acceptació d’un Creador personal com un veritable ‘postulat científic'”, afirmava l’entomòleg evolucionista i jesuïta alemany Erich Wasmann.13 El bioquímic catòlic Behe ens diu: “No n’hi ha cap raó apriorística per a pensar que aquests esdeveniments fonamentals [l’origen de l’univers i el desenvolupament de la vida] s’han d’explicar de la mateixa manera que altres esdeveniments físics”.14 En resum, els defensors del disseny intel·ligent demanen que la ciència incorpore també altres explicacions no físiques del món.

L’evangeli de la intelligència enderrocada

Des de la teoria del disseny intel·ligent n’hi ha a més una asimetria en la demanda explicativa a la teoria evolucionista que no és comparable a altres teories científiques. Ningú no demana saber, centímetre a centímetre, com es van formar els Alps durant els darrers 200 milions d’anys. Ningú no posa en dubte la teoria de la tectònica de plaques perquè no tinguem -ni podem tenir!- aquesta narració detallada. Tanmateix Behe nega la validesa de la teoria evolutiva perquè no disposem de l’explicació, pas a pas, de l’origen de les estructures complexes contingudes a la cèllula. En conclusió, admetre implícitament la derrota de la raó, ens obliga a seguir una senda acientífica: no podem explicar-ho perquè tot és el resultat del caprici d’una ment inescrutable. Com ha dit Douglas Futuyma,15 en compte de l’avanç i l’agudesa del coneixement biològic, Behe ens aconsella perdre l’esperança en la comprensió!

La teoria del disseny intel·ligent no pot ser qualificada de científica per cap dels criteris de demarcació usuals. El jutge Jones en va fer una anàlisi minuciosa a la sentència del cas Dover. Però, resumidament, podem dir que la teoria del disseny intel·ligent, per definició, no és vulnerable, ni provisional, ni universal. Representa un cas d’incredulitat evolutiva general. El nivell de detall exigit a les explicacions és absurd. Es basa en l’absència d’explicació i, per tant, és resultat, en el millor dels casos, d’una impaciència científica quan no de la ignorància. És potser la proposta d’uns científics mandrosos que volen fer entrar explicacions sobrenaturals, illegítimes i innecessàries, en la descripció de la natura. En altres paraules, un assalt a la ciència des del fonamentalisme religiós. En aquest sentit, és illustratiu l’inquietant fervor amb el que s’escampa aquesta idea del disseny intel·ligent a diferents països i confessions des dels EUA, on hi rep un suport governamental notable.16

En efecte, per bé que els EUA continuen sent el bastió del creacionisme, l’antievolucionisme exporta la seua propaganda arreu. Els evangelistes empren textos creacionistes en diversos idiomes, a banda de l’anglès, com són ara afrikaans, albanès, xinès, francès, alemany, italià, japonès, portuguès o espanyol. En Rússia es solen emprar textos evangelistes en l’ensenyament de l’anglès. Pel que fa a l’adopció de textos creacionistes és remarcable la feinada d’una “Fundació per a la investigació científica” turca. L’exhibició de mitjans al seu web és fabulosa: llibres i vídeos gratuïts en línia, traduïts a molts idiomes i amb força referències coràniques. Els textos d’Harun Yahya (pseudònim del creacionista islàmic més popular, Adnan Oktar) són refregits dels textos sobre disseny intel·ligent del Discovery Institut nord-americà. Amb petites diferències que delaten la manca d’universalitat d’aquestes explicacions: s’eliminen les referències al diluvi universal perquè aquest “fenomen geològic” no forma part de la tradició corànica! Per la seua banda, Moshe Tendler, rabí ortodox i professor de biologia a la Universitat Yeshiva va proclamar davant d’un nodrit auditori de científics i intellectuals jueus el passat gener, al congrès internacional sobre Torah i ciència:17 “La nostra tasca és informar el món sobre el disseny intel·ligent […] o els nostres fills creixeran amb el disseny no intel·ligent [que] és la nostra ignorància, la nostra estupidesa”… Em sembla que és justament a l’inrevés. Els fonamentalistes religiosos es poden posar d’acord almenys en la seua oposició radical a les explicacions científiques de la naturalesa.

L’afer Schönborn

Els escrits crítics amb el creacionisme i el disseny intel·ligent sempre remarquen i contraposen l’actitud de l’Església catòlica davant l’evolució front al radicalisme de certs grups protestants, seguidors del literalisme bíblic. La citació clau és el discurs de Joan Pau II el 22 d’octubre de 1996 davant l’Acadèmia Pontifícia de Ciències, quan va reconèixer que l’evolució és “més que una hipòtesi” i en remarcà el caràcter científic. Tanmateix, el dominicà Christoph Schönborn, cardenal arquebisbe de Viena, ha publicat un breu però significatiu text que ha assolit un inesperat ressò. El pitjor de Finding design in nature (The New York Times, 7 de juliol de 200518) no és que el seu prominent autor, reconegut teòleg editor del catecisme universal, prenga partit a favor del disseny intel·ligent -cosa legítima com a pura opinió personal. En aquest article Schönborn qualifica el discurs de Joan Pau II de 1996 de “vague i sense importància” i explícitament desautoritza tots aquells que en fan referència per illustrar la compatibilitat del magisteri eclesial amb la teoria científica de l’evolució. Evidentment, amb les degudes excepcions a la manera wasmanniana. Perquè aquella declaració també conté el que Emila Pardo Bazán anomenava “la pedra d’escàndol del darwinisme”, l’origen de l’home, reservat a la intervenció divina. És eixe salt ontològic de la matèria a l’esperit, aqueixa discontinuïtat tan volguda pel magisteri i sostinguda encara pel darrer reducte vitalista refugiat a les neurociències. En qualsevol cas, res fa pensar que l’arquebisbe de Viena siga un franctirador. La gran polseguera que ha seguit l’article del NYT, que ha sorprès el mateix autor, podria fer pensar en un canvi estratègic per part de la jerarquia catòlica.

Setmanes després d’aparèixer aquell text, es va publicar una carta oberta al Papa Benet XVI, signada pel físic teòric Lawrence Krauss i els biòlegs Kenneth Miller i Francisco Ayala, demanant-li que aclaresca la posició de l’Església.19 Per bé que alguna veu notable, com la del jesuïta George Coyne20 director de l’Observatori Vaticà, ha desqualificat les opinions de Schönborn, aquest ha reconegut que compta amb l’aquiescència de l’actual pontífex i ha continuat aprofundint els seus arguments en textos i conferències. Resulta significatiu que el tema que ha triat aquest curs per a la seua catequesi a la catedral de Sant Esteve a Viena siga el de la Creació. Se sabia que determinats grups catòlics radicals nord-americans -implicats per exemple en la lluita contra l’avortament-, donaven suport al moviment neocreacionista del disseny intel·ligent. Però l’entrada en l’escena de membres de la jerarquia ha estat un fenomen inesperat i inquietant.

El Papa Benet XVI va aprofitar l’audiència pública setmanal del 9 de novembre de 2005, davant la conferència episcopal austríaca que presideix Schönborn, per fer referència al “projecte intel·ligent del cosmos”. Una terminologia molt propera al neocreacionisme però que té arrels teològiques diferents i que, en principi, podria no ser incompatible amb la visió evolucionista de l’univers i la vida.21 Però això va ser afegit al discurs papal sobre la marxa, la nota de premsa oficial del Vaticà a L’osservatore romano no en feia cap referència i tot passà precisament l’endemà que el cardenal Poupard, equivalent al ministre de cultura vaticà, havia fet unes declaracions anticreacionistes explícites.

En els darrers mesos Schönborn ha concedit entrevistes i ha publicat textos (a banda de les catequesis mensuals a Viena) i ha tractat de refinar les seues propostes, vulguent diferenciar entre l’estudi científic de l’evolució biològica, que accepta com a tal, i les “explicacions darwinistes” -o “neodarwinisme”- que qualifica d’excessos ideològics. Siga com siga, els futurs canvis en la Cúria i la línia de discussió encetada per Schönborn poden ser claus per entendre i aclarir la posició veritable de l’Església respecte a l’evolució. Potser vulguen desmarcar-se amb claredat dels radicalismes anticientífics que exhibeixen obscenament evangelistes, fonamentalistes islàmics o jueus ortodoxos. O no…

Annex

Declaració de la royal society sobre evolució, creacionisme i disseny intel·ligent
abril 200622

La Royal Society fou creada el 1660 per un grup d’estudiosos amb el desig de promoure una comprensió de nosaltres mateix i de l’univers a través de l’experiment i l’observació. Aquesta aproximació a l’adquisició de coneixement forma la base del mètode científic, que implica la comprovació de les teories amb les dades derivades de l’observació. Això ha permès notables avenços en la comprensió durant més de 300 anys. Per bé que encara queda molt per descobrir, disposem ara d’un vast coneixement sobre com es va desenvolupar l’univers després del “gran esclat” i com els humans i altres espècies han aparegut sobre la Terra.

Un dels avenços més importants en el nostre coneixement ha estat el desenvolupament de la teoria de l’evolució per selecció natural. Des de que Charles Darwin la va proposar fa quasi 150 anys, la teoria de l’evolució ha rebut el suport d’una quantitat creixent de dades científiques. Avui dia es reconeguda com la millor explicació per a l’origen de la vida terrestre i per a desenvolupament de la diversitat de les espècies. L’evolució s’ensenya correctament com una part essencial dels cursos de biologia i de ciència en les escoles, instituts i universitats de tot el món.

Avui podem veure el procés evolutiu en acció, per exemple en l’aparició de la resistència als antibiòtics en els bacteris patògens o de resistència a pesticides en poblacions d’insectes i en la ràpida evolució dels virus de la grip o de la sida. La teoria evolutiva de Darwin ens ajuda a comprendre aquests problemes i a buscar-ne solucions.

S’han ofert moltes altres explicacions per al desenvolupament de la vida terrestre, algunes d’elles basades en creences religioses, i l’existència d’un “creador” és fonamental per a moltes religions. Molta gent creu en un creador i accepta la veritat científica de com s’originà l’univers i la vida a la Terra. El creacionisme és una creença que pot ser ensenyada com a part d’una educació religiosa en escoles, instituts i universitats. El creacionisme pot ensenyar-se també en algunes classes de ciència per a demostrar la diferència entre teories, com és ara l’evolució, basades en dades científiques, i creences, com el creacionisme, que es basa en la fe.

Tanmateix, algunes versions del creacionisme són incompatibles amb la veritat científica. Per exemple, creure que totes les espècies terrestres han existit sempre en la seua forma present no és consistent amb la riquesa de l’evidència sobre l’evolució, com el registre fòssil. De la mateixa manera, creure que la Terra es va formar 4.004 anys abans de Crist no és compatible amb les dades geològiques, l’astronomia i la física que ens diuen clarament que el sistema solar, inclosa la Terra, es formà fa uns 4.600 milions d’anys.

Alguns proponents d’una explicació alternativa de la diversitat de la vida en la Terra ara diuen que les seues teories es basen en dades científiques. Una d’aquestes és la que s’anomena teoria del disseny intel·ligent. Proposen que algunes espècies són massa complexes com per haver evolucionat per selecció natural i que, per tant, la vida en la Terra ha de ser el producte d’un “dissenyador”. Els seus defensors fan només una referència selectiva a les dades científiques fabuloses que suporten l’evolució i tracten les llacunes en el coneixement actual, que existeixen com en qualsevol altra àrea científica, com l’evidència que demostra l’existència d’un “dissenyador”. En aquest sentit, el disseny intel·ligent té més de creença religiosa que de ciència, que es basa en les dades adquirides a través de l’experiment i l’observació. La teoria de l’evolució es fonamenta en el pes de les dades científiques; la teoria del disseny intel·ligent, no.

La ciència ha tingut un èxit enorme pel que fa a l’avenç de la nostra comprensió del món i el jovent té dret a l’accés al coneixement científic, inclosa l’evolució. També té dret a aprendre com avança la ciència i que, per descomptat, n’hi han moltes coses que la ciència encara no pot explicar. Alguns poden voler explorar la compatibilitat, o no, de la ciència amb diverses creences religioses i se’ls ha d’animar a fer-ho. No obstant, es fa un pobre favor al jovent amb els intents deliberats d’amagar, distorsionar o falsejar el coneixement i la comprensió científica per tal de promoure creences religioses particulars.