Dissenyant el marge de cossos possibles

“Recorde una nit ajaguda al llit després que la meua parella i jo haguéssem fet l’amor, recorde el meu clítoris que sentia encara la calor i la humitat de l’interior de la seua vagina. M’hi sentia bé. Però em preguntava, que potser seré jo l’única dona que haurà fet això? Per ventura sóc l’única dona el clítoris de la qual coneix la sensació de penetrar?” (Kim, 1999: 99).1

D’aquesta manera tan clara i provocativa, introduïa Kim la seua experiència en Intersex in the Age of Ethics, compilació que es convertí en una de les primeres publicacions que explicitava un tema i unes persones fins aleshores estigmatitzades i condemnades al silenci. Aquests i tants altres testimonis donaven veu i legitimaven “altres” cossos i “altres” experiències, en un avanç cap al reconeixement de la pluralitat humana amb la ruptura de concepcions i pressupòsits clàssics sobre sexegènere- sexualitat a Occident.

La transgressió de Kim no radica única ment en el fet de desvelar i narrar la seua relació lèsbica, sinó en el fet que ella, com a dona, narre com el seu clítoris és capaç de penetrar una vagina. De fet, la biomedicina considerarà el clítoris de Kim com “ambigu”, “deforme”, “anòmal” o “ofensiu” i s’hi referirà tractant-lo com un clítoris hipertrofi at, un megaclítoris o un clítoris peniforme; quelcom inacceptable pel fet que les seues dimensions superen els límits d’allò previst en el nostre context per a una dona.

L’experiència de Kim, semblantment a moltes altres, ens obliga a revisar i a posar en qüestió les veritats i els límits imposats per la nostra particular construcció social, mèdica i legal de sexes, gèneres i sexualitats.

La literatura mèdica ha dedicat molts esforços a anomenar, descriure, analitzar, interpretar i modifi car cossos com el que mostra Kim en el seu article. Anteriorment descrits com a aberracions, quimeres, monstruositats, o més recentment com a síndromes, alteracions o trastorns, la variabilitat que representen aquests cossos s’anà classifi cant primer com a hermafroditismes, pseudohermafroditismes i estats inter sexuals o més recentment, com a ADS (Anomalies de la Diferenciació Sexual). Les síndromes o alteracions recollides sota aquest paraigua, massa complexes i diferents per a poder dedicar-hi el temps suficient en aquest assaig, recollirien totes les situacions en les quals es dóna una falta de correlació entre els ingredients que per a la medicina occidental conformarien el “sexe biològic” de les persones.

Cromosomes, gònades, estructures internes, enzims, hormones i la seua materialització en uns genitals externs i en la seua superfície corporal externa, seran els elements que conformaran aquest trencaclosques de normalitats i dualismes del sexe biològic. Dins d’aquesta lògica, si naixes amb un cariotip XY, hauràs de posseir unes gònades masculines o testicles amb els seus corresponents conductes deferents, pròstata, etc; a més d’un sobrevalorat penis que presente determinades dimensions, morfologies i una estructura que faça desembocar la uretra a la punta. A aquests, hi hauran de sumar-se uns determinats nivells de testosterona que actuaran arribat el moment desenvolupant els coneguts com a caràcters sexuals secundaris masculins, és a dir, desenvolupament de la musculatura, veu greu, barba o una determinada distribució del borrissol. El seu oposat i complementari en rosa es defi nirà per una fórmula cromosòmica amb doble X, unes gònades femenines o ovaris, trompes de Fal·lopi, úter i vagina com a estructures internes, així com una allau d’hormones i enzims (estrògens, progesterona, etc.) que conformarà cossos de dona amb genitals que mostren clítoris “que no es veuen”, vagines capaces de contenir penis, un desenvolupament mamari amb una determinada distribució del greix i una infi nitat de trets associats a la feminitat.

A banda d’aquesta coherència lineal entre els diferents components del sexe, trobem en la literatura biomèdica, una reproducció de les mateixes lògiques en la interpel·lació per separat de cadascun d’aquests elements. Així, cromosomes o hormones són descrits i interpretats seguint els estereotips d’una suposada masculinitat i la seua oposada i distant feminitat, i doncs s’entrarà en el joc frenètic de categories binàries, complementàries i excloents. Per exemple, hormones com els estrògens, la progesterona o la testosterona són de vegades considerades al marge de la resta d’elements que condicionen el seu funcionament i, sota argumentacions psicobiologicistes, els seus efectes s’utilitzen per a justifi car comportaments socials com l’agressivitat (testosterona), l’empatia (estrògens) o l’antipatia i el rebuig (progesterona).

Hom pressuposa que únicament una determinada quantitat, combinació i ordre exacte de totes aquestes variables biològiques pot garantir un ajust social adequat: és a dir, hom espera que les persones s’inscriguen socialment en una identitat de gènere, fi xa i estable al llarg de tota la seua vida i, en defi nitiva, que es comporten d’acord amb les seues expectatives socials de gènere. Quan hi ha dubtes i incerteses sobre si el cos “visible”2 i “no visible”,3 es multiplica i reforça la vigilància i el control sobre les persones que no s’ajusten a aquest guió prefi xat davant de les repercussions i la infl uència que aquests “cossos” poguessen tenir sobre les identitats, les expectatives vitals i els desigs. Així, per exemple, el fet que un xiquet baró diagnosticat amb una ADS s’interesse pel ball o per les nines, recordarà als pares els seus dos cromosomes X, i potser pensaran que l’equip mèdic va cometre un error diagnòstic. En altres casos, el desig d’una dona per una altra, li farà recordar el cromosoma Y del seu cariotip, com també els efectes que aquest va poder tenir sobre els seus afectes. En aquest sentit, una de les preocupacions més esteses dins de la comunitat científi ca i sobre la qual no hi ha certeses és sobre els efectes que certes hormones i substàncies químiques tenen en la identitat de gènere i l’orientació sexual en el període embrionari.

En defi nitiva, la funció d’aquesta construcció biologicista respon a una necessitat social que pressuposa una coherència entre un ordre natural i un ordre social. Tal i com enunciava Foucault en el seu llibre dedicat a Herculine Barbin, la coneguda hermafrodita de la França del segle XIX, “les fantasmagories de la naturalesa poden promoure els desoris del llibertinatge”.4 Per a mantenir un determinat ordre social heterosexual i patriarcal cal exhibir uns trets de masculinitat i feminitat prefi xada socialment, i l’ambigüitat física, aparent o potencial, és percebuda com un perill a l’ordre social. Potser és només por de no saber anomenar o interpel·lar, encara que segurament tinga a veure més amb no voler aprendre a fer-ho.

Però la regulació de les veritats del sexe no sols té lloc en l’àmbit mèdic. El món de l’esport destaca com a microescenari social idoni on analitzar aquests supòsits del sexe biològic i els seus components, enllaçant amb les lògiques psicosocials on les construccions sobre la identitat de gènere, l’opció sexual o les pràctiques sexuals exerceixen la màxima autoritat. En aquest escenari resulta interessant descobrir les metàfores i els mecanismes d’exclusió que es generen a partir dels discursos i les pràctiques dels estaments esportius davant de les persones en trànsit o ambigüitat sexual.

Dins d’aquest espai social s’exerceix una fèrria vigilància sobre el sexe-gènere de les persones, i es crea tota una sèrie de dispositius de control que tenen com a objectiu eliminar qualsevol ombra d’ambigüitat als seus rengles. A propòsit d’això podem destacar els tests de gènere als quals sotmeten els atletes “sospitosos d’ambigüitat” en esports d’elit, com també els mecanismes d’inclusió/exclusió en individus en tractament de testosterona. Així, per exemple, en casos com el de l’atleta alemany Balian Buchbaum, anteriorment Yvone Butchman, la premsa especialitzada i el mateix atleta consideraven d’allò més lògic el fet que injectar-se testosterona comportàs el fi nal de la seua carrera esportiva ja que donaria positiu en les proves de dopatge. En tots aquests casos, la testosterona representa la molècula del poder, del triomf, de la força física, de la capacitat, i per tant, en aquest poder radica el seu èxit i la seua perillositat. Qualsevol persona considerada dona en el naixement pot resultar amenaçadora amb nivells de testosterona superiors als previstos segons les expectatives de gènere i, per tant, estaria fora de la competició. Paradoxalment, això no succeeix en sentit invers, i en atletes que transitaren d’home a dona (MtF), seguir una teràpia hormonal feminitzant, amb estrògens i/o medicaments antiandrogènics, no suposa cap obstacle per a continuar competint. En casos com el de la judoka brasilera Edinanci Silva, extirpar-se l'”òrgan sexual masculí” i els seus testicles, així com reduir els seus nivells de testosterona en un 80% fou suficient garantia perquè el COI (Comitè Olímpic Internacional) li obrís les portes a participar com a dona en el Jocs Olímpics de Pequín de 2008. Tot i així, l’esportista continuà fent front a comentaris que atorgaven a la seua estructura cromosòmica, en aquest cas els cromosomes XY un valor afegit: “Sens dubte, el més dur per a San Miguel fou la seua adversària brasilera, Edinanci Silva, amb la qual va haver d”estar molt atenta’ per tal de no cometre faltes i poder contrarestar la seua tremenda ‘força’. A l’espanyola no li falta sinceritat: ‘Vaig sentir que estava competint amb un home'”.5 Veiem com, per sobre de les hormones, el mapa genètic amb els seus cromosomes XY continua atorgant a la masculinitat garanties d’èxit i de superioritat.

D’altra banda, malgrat que durant molts anys foren qüestionats, i fi nalment en 1999 el Comitè Olímpic Internacional els prohibí, de nou en 2008 l’organització dels Jocs Olímpics de Pequín creà un laboratori encarregat de realitzar els clàssics test de gènere o test de feminitat per a “casos sospitosos”. El dubte, curiosament, va recaure només en persones sospitoses de ser “homes” que competien en proves de “dones”, i aquests suposats “homes-dones” foren sotmesos a analítiques de sang per examinar les seues hormones i cromosomes sexuals. En molts d’aquests casos, com el de l’atleta índia Santhi Soundajaran, en el Jocs Asiàtics de 2006, o el famós cas de l’atleta espanyola María José Martínez Patiño en 1986, a pesar de tenir una identitat social clara com a dones, un resultat amb una confi guració cromosòmica XY – estructura assignada mèdicament a homes biològics – va determinar que les excloguessen en la competició.

Arran de totes aquestes expulsions, únicament caldria preguntar a les autoritats esportives i Comitès Olímpics: necessitem dissenyar dissenyar uns nous Jocs amb noves normes per tal que aquestes persones tinguen el dret de participar en l’espai esportiu de competició? Quin tipus d’Olimpíades dissenyarien per a persones com Santhi Soundajaran o Balian Buchbam?

Per a moltes d’aquestes persones, els cossos de les quals són insistentment negats, les seues vides entren en contínua negociació i disputa amb la dicotomia masculina/femenina i amb la seua autonomia davant un diagnòstic de malaltia, amb la qual cosa es desvelen les contradiccions, paradoxes i en defi nitiva, el caràcter arbitrari, històric i construït de les categories socials. El cos mesurat en termes dicotòmics i classifi cat com a bo/dolent, correcte/incorrecte, sa/malalt, normal/anormal, lleig-horrorós/ bonic-bell, genera consequüencies molt negatives per a qui es troba en la banda de l'”incorrecte” i del “malalt”, és a dir, d’allò “diferent”, “anormal” o “desviat”. Experiències com la de David Brager, el testimoni del qual exhibeix la pàgina web del Grup d’Ajuda Mútua (GAM) de la Síndrome de Klinefelter,6 pot ajudar a intuir el perill de construir- se contínuament en oposició: “Durant la pubertat els xics passen per molts canvis: desenvolupen els músculs, els creix pèl al cos, la veu té tons més greus, les seues emocions embogeixen, es fan més agressius i els seus genitals maduren. La meua pubertat fou distinta: vaig engreixar-me i em va créixer el pit, no tenia pèls al cos, la meua veu continuava essent aguda, vaig romandre calmat i els meus genitals, sense cap pèl, més petits que mai”. Tots els components del sexe-gènere, de la mateixa manera que d’altres aspectes de la naturalesa, s’organitzen ací en oposició i contrast, o en paraules de l’antropòleg Lévi-Strauss,7 en oposicions binàries. Tal com explica l’autor, tot i que molts fenòmens són continus enlloc de separats o inconnexos, la ment, atesa la seua necessitat d’imposar ordre, els tracta com si fossen més diferents del que són. Malauradament, les diferències de grau es converteixen en desigualtats i asimetries, relacions de poder i de superioritat d’unes categories sobre d’altres, de “sans” sobre “malalts”, de “normals” sobre “anormals, diferents, discapacitats o tarats“, d'”homes” sobre “dones”, etc.

EMERGÈNCIES PSICOSOCIALS I TECNOLOGIES BIOMÈDIQUES

Quan la lògica del sexe biològic sofreix algun contratemps o sorpresa inesperada, s’activa tot un dispositiu d’emergència legal i sociosanitària per a intervenir sobre aquestes persones. La detecció dels coneguts com a genitals ambigus és una de les primeres característiques que alerta la comunitat científi ca que “alguna cosa no va bé”, principalment perquè es produeix en el moment del naixement i aquest moment està altament institucionalitzat en la nostra societat. En altres casos, el descobriment es produirà en la pubertat, davant d’un desenvolupament atípic de genitals, xics que desenvolupen mames, menstruacions que mai no arriben a les xiques o, més endavant, embarassos buscats que tampoc no arriben, etc.

Molt lluny del que la naturalesa ens presenta, en l’imaginari cultural, existeixen poques possibilitats morfològiques per a parlar de genitals “normals”. Hi ha multitud de taules, gràfi ques i estàndards que recullen en manuals mèdics els que es consideren els límits de la normalitat, i que patologitzen tot allò que no s’hi ajusta. Escales com les de Prader i de Lucks8 per a genitals ambigus assenyalen diferents estadis en els quals la morfologia dels genitals resulta inacceptable. Habitualment s’utilitza l’escala de gradació de Prader, on s’especifi quen els distints fenotips (aparença externa) en cinc graus que van des dels genitals femenins normals fi ns als genitals masculins normals, passant per la variació de genitals que hi ha d’un cap a l’altre. La fi nalitat d’aquestes gràfi ques és diagnosticar el “grau de virilització ” per a poder planifi car i dirigir la posterior intervenció quirúrgica, i aconseguir uns genitals estandaritzats en forma i dimensió.

Així, els esforços se centren a procurar avenços tecnològics que, en forma de cirurgia o hormones, permeten modifi car la biologia per tal que s’ajuste a les expectatives socials sobre el que és femení i el que és masculí. Els cossos resulten més modelables que les normes i les expectatives socials del gènere: “ens trobem amb la malleable artifi cialitat del sexe natural i la sedimentada naturalització del gènere cultural “.9 En conseqüencia, com que la variabilitat natural corporal dels cossos sexuats esdevé una cosa anormal i inviable, allò considerat “normal” i “natural” acaba essent allò que és possible modifi car gràcies a les tecnologies biomèdiques. El cos intersexual “normal” però no normatiu i el “natural” però no canònic es modifi carà amb l’ajuda d’hormones i amb la coneguda com a cirurgia genital correctora de genitals ambigus(clitoridoplàstia, vaginoplàstia o fal·loplàstia) amb l’objectiu de fer-lo encaixar dins de la utopia dicotòmica de cossos i sexes.

Les tecnologies biomèdiques tracten de respondre a la necessitat de perpetuar certes concepcions sobre la complementarietat entre sexes, així com un model de sexualitat heterosexual amb unes pràctiques coitocèntriques. Dins d’aquest model, una dona serà qüestionada o es qüestionar. a si mateixa si no disposa d’una vagina amb un diàmetre i longitud sufi cient per a contenir un penis. Quant al clítoris, s’intentarà conservar en la mesura del possible per tal que aquesta dona siga capaç d’obtenir una resposta plaïble, però en aquest cas el criteri del resultat estètic – “un clítoris que no es veja” – estarà per davant de la possibilitat d’experimentar-hi plaer. Quant als barons, tothom sap el valor simbòlic que la nostra societat atribueix a les qualitats del penis. Així, quan s’estableix com a criteri prioritari “la resposta sexual i funcional”, aquest es tradueix en un penis amb capacitat d’erecció i de penetració. De la mateixa manera, la cirurgia continuarà essent l’única base possible sobre la qual construir una sòlida identitat de gènere. Sense cirurgia de reducció de clítoris no es considera possible que una persona puga identifi car-se de forma clara com a dona, i més endavant, quan siga adulta, tampoc no podrà fer-ho si aqueixa vagina no està dissenyada com a complement d’un penis. En el cas dels barons, la dimensió i la funcionalitat del penis – un penis capaç de posar-se erecte i de penetrar una vagina, a més que li possibilite orinar dret – guiarà l’èxit de la seua masculinitat.

A pesar que les tecnologies biomèdiques – cirurgies i hormones – han anat perfeccionant-se i millorant considerablement els seus resultats en els darrers anys, no estan exemptes de riscos que inclouen infeccions, cicatrius, pèrdues de funció i de sensibilitat, en defi nitiva, cronicitat. No obstant, per a molts professionals, el dany emocional producte del rebuig social que pogués ocasionar el fet de posseir una aparença corporal sexuada poc habitual o anatomia inusual, és molt major que el possible dany físic derivat d’efectes iatrogènics de la cirurgia plàstica, així com els efectes secundaris del tractament hormonal. Com Kessler analitza, la intervenció mèdica està justifi cada a favor de produir individus socialment ajustats: “un problema social es ‘cura’ mèdicament”.10 D’aquesta manera, quan la biologia bloqueja les expectatives socials de gènere, en lloc de preocupar-nos pel signifi cat i pel sentit de les nostres pròpies expectatives, així com per les conseqüencies sobre qui no pot complir-les, tots els esforços es dirigeixen a vigilar i controlar aqueixa naturalesa paradoxalment antinatural i antisocial.

SOLUCIONS QUIRÚRGIQUES A URGÈNCIES PSICOSOCIALS: EL PAPER DEL DUALISME COS/MENT EN ELS TRACTAMENTS MÈDICS DE NORMALITZACIÓ SEXUAL

El diagnòstic i el tractament dels anomenats “estats intersexuals” han sigut objecte d’anàlisi dins la teoria feminista, entre daltres coses, per contextualitzar l’aparició del concepte d'”identitat de gènere” i per posar en qüesti. el dualisme que feia equivalent el sexe amb l’àmbit d’allò natural-biològic i el gènere amb l’àmbit d’allò cultural-social. A partir d’aquesta anàlisi, s’ha conclòs que el sexe no és més que gènere, i que relegar el sexe al terreny prediscursiu implica desatendre aspectes fonamentals del cos de les dones. En la mesura que optar per un o altre dels components del “sexe”(cromosòmic, hormonal, gonadal o genital) com a privilegiat per a l’assignació sexual en casos d'”incoherència ” és una elecció social, es feia evident el caràcter construït de la pròpia dualitat sexual. I en la mesura que la intervenció en casos d'”ambigüitat” sexual s’ha dirigit fonamentalment a la “correcció” corporal quirúrgica i hormonal per tal d’ajustar- se a la forma dicotòmica, i no a la intervenció psicosocial dirigida al reconeixement de la varietat i de les diferències, es feia evident el procés de naturalització del dualisme de gènere, aparentment menys mal·leable que el cos sexuat mateix.

És en aquest context on sorgeixen les nostres aproximacions discursives i desconstruccionistes que qüestionen la naturalització de la pròpia dicotomia sexual i critiquen els intents de patologitzar aquells cossos que no s’identifi quen clarament amb un sexe o a l’altre. No obstant, ens hem trobat amb altres aproximacions que, partint de la materialitat dels cossos, apel·laven al malestar que genera el fet de no encaixar en les normes dicotòmiques, i a les demandes urgents de normalització de pares i pacients adults/es, com a argument justificador d’intervencions quirúrgiques clínicament innecessàries, però considerades urgents en el pla psicosocial per a dur una vida psicològicament vivible. Tot això fa que ens adonem que necessitem formes diferents de desplaçar-nos dins dels dualismes, que problematitzen els discursos sobre la naturalització de la dicotomia sexual, però que, al seu torn, atenguen la materialitat dels cossos i sobretot les experiències encarnades de viure en cossos que no es corresponen amb els esquemes dualistes socials.

El protocol “clàssic” de John Money (1995)11 per al tractament d’algunes de les síndromes que s’enquadren dins dels “estats intersexuals” va establir el dualisme sexe/gènere, fonamentat en el dualisme cos/ment: una cosa és el cos sexuat (amb els seus diferents components) i l’altra, la ment generitzada o identitat de gènere, l’experiència subjectiva de sentir-se home o dona. En casos d'”ambigüitat”, el tractament anava dirigit a l’assignació quirúrgica i hormonal d’un sexe (en la majoria dels casos “dona” per facilitats de “reconstrucció quirúrgica”), per a centrar posteriorment tots els esforços en una socialització familiar concorde que construís una adequada identitat de gènere sense fi ssures. El dualisme sexe/gènere serví, així mateix, per a la comprensió i el tractament mèdic de la transsexualitat basat en el sofriment produït per la no correspondència entre ambdós. En aquestes situacions els cossos foren i continuen essent descrits com a aliens a aquestes persones (a les seues ments) o bé aquestes persones són descrites com a atrapades o empresonades en cossos que no els corresponen.

Avui dia, malgrat tot, ambdós diagnòstics s’han anat separant, defi nint-se fi ns i tot a nivell mèdic i legal de forma excloent. La “intersexualitat” (en termes legals), o les “anomalies de la diferenciació sexual” (ADS, en termes mèdics), es considerada una patologia física, un problema del desenvolupament del cos sexuat, el tractament quirúrgic i hormonal de la qual és cobert per la seguretat social. La “transsexualitat” (en termes generals) o “els trastorns de la identitat sexual” (en termes psiquiàtrics) són considerats com una patologia mental el tractament quirúrgic de la qual, tret d’excepcions autonòmiques, està exclòs de la cobertura sanitària espanyola. Ambdues són categories nosològiques que regulen les ambigüitats i els trànsits entre sexes/gèneres, amb un passat mèdic convergent i que mobilitzen els mateixos experts i tecnologies (cirurgians, endocrins, genetistes i psicòlegs o psiquiatres). Així i tot, com assenyalàvem, els seus protocols d’intervenció difereixen en aspectes molt importants, fonamentalment pel que fa a la intervenció quirúrgica, considerada en el primer cas com una “urgència”, i en el segon com un “luxe”o “caprici estètic”. Com a cirurgia reparadora, o com a cirurgia cosmètica, respectivament. Les operacions de “canvi de sexe”, considerades per les persones transsexuals mateixes com una necessitat psíquica, no reben cobertura mèdica pública, amb l’argument que són cirurgies “estètiques”, elegides per adults; en canvi, es cobreix en el mateix tipus d’operacions sobre genitals físicament no danyosos en casos d’ADS, considerades aquesta vegada “necessàries”, sota l’argument de l’angoixa social dels pares o d’una anticipada angoixa psicològica dels mateixos nadons quan cresquen. En aquest últim cas, es reconeix que les funcions que tracten de restablir-se o de reparar-se quan s’operen els genitals no són biològiques, sinó culturals, en molts casos relacionades amb les expectatives dels pares. Això no obstant, com dèiem, la cobertura sanitària pública no les considera una malaltia física, a diferència de la transsexualitat, que es considera una malaltia mental.

Aquesta primacia d’allò físic sobre allò mental en la cobertura mèdica sembla que duga el supòsit associat del determinisme genètic de problemes de desenvolupament sexual (“malformacions congènites”) versus l’elecció de canvi de sexe, amb els correlats morals associats a ambdós. Això ha provocat un nou apogeu d’investigacions sobre els orígens biològics, genètics i deterministes de la transsexualitat. La paradoxa que crea aquest sistema és que el desig d’una explicació genètica i determinista de la transsexualitat, que soscavaria part de l’agència a les pròpies persones transsexuals, es justifi ca per un desig de major autonomia esdevinguda gràcies a la cobertura mèdica (Butler, 2006).12 S’entén, precisament per aquesta situació, que molts col·lectius i associacions de persones trans deixen de banda la nomenclatura de transsexualitat per a tornar a la d’una síndrome, la de Harry Benjamin, defi nida com una condició neurològicament intersexual. La traducció d’aquesta elecció és bàsicament el reconeixement a nivell medicolegal d’aquestes persones com a intersexuals i, amb això, la cobertura dins de l’àmbit sanitari públic espanyol de les cirurgies i tractaments de canvi de sexe físic.

D’altra banda, el que crida l’atenció davant d’aquestes justifi cacions legals per a cobrir econòmicament o no els tractaments, és que el diagnòstic d’ADS siga considerat en els protocols com una “urgència psicosocial “. No solament això, sinó que, a pesar del reconeixement psicosocial, els experts mobilitzats – cirurgians, endocrins i genetistes – intervenen fonamentalment en la modifi cació corporal, deixant els aspectes psicològics i socials en un segon pla o abandonats. La qual cosa pot estar relacionada amb el paper secundari de les ciències socials en el nostre sistema sanitari, però també amb les contradiccions generades per un diagnòstic mèdic que, si bé parteix del reconeixement de la dimensió psicosocial de les malalties, en la seua intervenció torna a una concepció dualista cos/ment centrada en la intervenció sobre parts fragmentades del cos, desatenent l’experiència encarnada de les diferències corporals i les condicions psicosocials sota les quals els pares o les persones adultes amb ADS opten per cirurgies genitals. Des del nostre punt de vista, la base de totes aquestes contradiccions està en la preeminència d’aquest model dualista cos/ment on una intervenció preval sobre el cos fragmentat, paradoxalment sota l’esperança que es produesca una intervenció psicosocial sense a penes atendre l’experiència subjectiva dels cossos en processos de transformació. Es concep el cos com un objecte desencarnat que pot ser alterat, modifi cat, corregit, per a convergir amb unes determinades versions del jo – i de la identitat de gènere masculina o femenina – sense fi ssures, inassolibles. El supòsit és la possibilitat real de tenir una identitat de sexe/gènere no ambigua: com si les persones intersexuals no tractades hormonalment o quirúrgicament per força no haguessen de tenir una identitat clara, o com si els homes i dones “típics” no tinguessen crisis amb les seues identitats genèriques. La fórmula sexe=genitals pressuposa que no pot haverhi sexe amb genitals diferents a la norma. D’altra banda, com argumentem a l’inici de l’article, la morfologia ideal dels genitals està basada en una sexualitat, heterosexualitat, la satisfacció de la qual s’iguala a la penetració purament física (ser penetrades vaginalment en el cas de les dones i penetrar amb un penis de mida “normal” en el cas dels barons), de manera que queden en un pla secundari aspectes subjectius com el plaer sexual, els sentiments, les percepcions, etc.

Tal i com comentàvem abans, a pesar que el terme psicològic “identitat de gènere” té el seu origen en el tractament clàssic de la “intersexualitat”, i a pesar del qualifi catiu “urgència psicosocial”, el paper atorgat a la intervenció psicològica en el protocol Money era secundari respecte al tractament quirúrgic i hormonal. S’utilitzava com a complement a la cirurgia amb vista a regular i fi xar el gènere masculí o femení assignat. El que era “urgent” era la cirurgia; l’ajust psicològic implicava una vigilància de gènere posterior al llarg de tot el procés de socialització. Avui dia, aquest protocol és objecte de diferents revisions, cosa que provoca canvis en la terminologia i canvis en els tractaments.

En el context espanyol el canvi de terminologia, la substitució d'”estats intersexuals ” a causa del seu caràcter pejoratiu per “anomalies de la diferenciació sexual”, no ha anat acompanyat dels debats i polèmiques que han sorgit en altres països. Debats sobre els efectes performatius de les categories diagnòstiques que haurien enriquit la comprensió de les identitats subjectes i subjectades a intervencions mèdiques; debats sobre l’ocultació, sota el terme ADS, de la rígida regulació de la identitat de gènere en els tractaments; o debats sobre la proliferació d’investigacions genètiques i pràctiques eugenèsiques derivades de les noves tecnologies de diagnòstic prenatal. Els “avenços” mèdics en el nostre país s’han centrat en noves investigacions en l’àmbit genètic, endocrí, en la biologia molecular i en el perfeccionament de les tecnologies quirúrgiques. Ara, gairebé no s’ha invertit en investigació i intervenció psicosocial sobre les rigideses socials que impossibiliten que determinats cossos siguen habitables, vivibles i desitjables. Els aspectes psicològics es redueixen als moments posttractament hormonal o quirúrgic, de seguiment i satisfacció, considerant-se la insatisfacció – tant amb l’assignació mèdica del sexe com amb les intervencions mèdiques – com a problemes individuals, d’inadaptació i no com a errors en els tractaments.

En aquests protocols, els actors sanitaris utilitzen arguments en funció de les justifi cacions disponibles, fent-se ressò d’allò prèviament considerat factible i raonable. I en molts casos, aquestes retòriques depenen de la manera com estiguen organitzats els serveis de salut. Així doncs, la intervenció psicosocial no té gaire cobertura en el sistema públic sanitari espanyol, i els aspectes psicològics, socials i culturals resulten desatesos o difícilment tractats per uns metges sense formació en aquestes perspectives, en la majoria dels casos amb nocions molt estereotipades sobre el gènere i la sexualitat. De manera que l’única forma d’intervenció considerada pels metges i pels pares, atesa aquesta “urgència psicosocial”, és la normalització quirúrgica i hormonal. El sofriment causat per les normes socials es confi gura com un problema individual i corporal. La pregunta és si el progrés tècnic és la solució a la intolerància social, o si, més aviat, està actuant de manera còmplice amb falses assumpcions dualistes i col·laborant amb l’experiència d’estigma i vergonya en les persones que tenen genitals diferents.

Els qui treballen directament dins del sistema sanitari, apel·len a la inoperància pràctica de les “solucions socials”. La desconstrucció dels discursos socials resulta poc operativa atès el sofriment de les persones i dels seus desigs d’ésser acceptades, en contraposició a l'”efi càcia immediata” de les modifi cacions dels cossos per a “normalitzar-los”. Tanmateix, si tractem de trencar amb les concepcions dualistes ment/cos, individu/societat, etc., ens adonarem que no solament les intervencions actuals són també “socials”, sinó que és possible pensar en un altre tipus d’intervencions, mèdiques o no, que s’orienten directament a les experiències viscudes de les persones amb cossos sexuats diferents, i que vagen més enllà de la normalització quirúrgica i hormonal. Un altre tipus d’intervencions que, tal i com assenyalava Boyle, Smith i Liao, integren realment la materialitat dels cossos, la seua subjectivitat o l’experiència encarnada i la importància de les narracions i discursos a propòsit d’això, implica, en primer lloc, replantejar-se la “urgència” del tractament, ja que una intervenció “psicosocial” mai no es podrà gestionar de manera urgent. Canviar les concepcions de l’individu i de la societat sobre els cossos sexuats i les diferències encarnades necessita un procés, no depèn d’una acció immediata. N’és la prova el fet que les operacions quirúrgiques no solucionen els problemes de l’estigmatització ni amb elles desapareixen les expectatives de normalitat, ni fan desaparèixer la necessitat de donar explicacions sobre la diferència (Alderson, Madill i Balen,).13 D’altra banda, la intervenció psicosocial no ha de reduir-se als moments posttractament hormonal o quirúrgic (a banda de replantejar-se’n els criteris d’èxit o de satisfacció), sinó que ha de començar abans de l’assignació i/o intervenció mèdica, per a poder parlar pròpiament de consentiment informat dels pares o de lliure elecció per part de pacients adults/es. Una intervenció que done la major quantitat d’informació possible davant la presa de decisions (a diferència del secretisme en els protocols tradicionals), i de formació (tant a pares com a adults) sobre el valor i l’experiència de la diferència i sobre les diferents estratègies de gestió davant d’un mateix i de tots els altres. Això implica, per exemple, examinar les creences inqüestionades sobre la “sexualitat normal”, el “cos normal” o la “vida normal”; donar informació oberta sobre les diferents condicions en les seues relacions socials, especialment les afectives; donar informació i discutir sobre formes alternatives de sexualitat plaïbles que vagen més enllà de la penetració vaginal, i de com gestionar-les amb les seues parelles o relacions, etc. (Alderson et al., 2004; Boyle et al., 2005).14

Mentrestant, les persones en trànsit o variabilitat sexual es mouen entre contradiccions, paradoxes i negociacions. Tal i com assenyala Judith Butler, la crítica de les normes de gènere i la comprensió de les diferents postures en aquest debat, ha de situar-se en el context de les vides tal i com són viscudes per les persones a les quals més afecta, i ha de guiar-se per la qüesti. de què és allò que maximitza les possibilitats d’una vida habitable i allò que minimitza la possibilitat d’una vida insuportable, per a totes elles. I d’aquesta manera reconèixer les agències i microresistències en els ajustos, els acords i les negociacions contínues amb l’statu quo en el quefer quotidià de cossos, gèneres i desigs. És precisament dins d’aquesta tensió on situem la clau del canvi.