Com (i per què) continuo sent txec i eslovac. Un epíleg del 2018

Mykola Riabchuk

30 January 2019

Czechoslovaks carry their national flag past a burning tank in Prague during the Soviet invasion of Czechoslovakia (1968). Photo: “CIA Analysis of the Warsaw Pact Forces: The Importance of Clandestine Reporting”. Source: Wiki Commons

Vaig escriure l’assaig “Com em vaig convertir en txec i en eslovac” com una reflexió sobre la meva experiència personal del que, amb restropectiva, podem anomenar “el poder dels qui no tenen poder” i la solidaritat entre els pobles de l’Europa (de l’Est). Es va publicar al maig, pocs mesos abans que les tropes russes, amb artilleria pesada, tancs i avions, envaïssin un petit país muntanyós del sud del Caucas. El Kremlin va posar unes quantes excuses barates, però la raó fonamental de l’ocupació era simple: impedir que aquell país s’acsostés a l’Oest i, de passada, donar una lliçó als seus veïns postsoviètics perquè no s’atrevissin a seguir l’exemple.

A nivell internacional, l’esdeveniment va passar pràcticament inadvertit. Els mitjans de comunicació occidentals elogiaven els autòcrates xinesos per la perfecció amb què havien organitzat els Jocs Olímpics; els líders occidentals, si no hi havia res que ho impedís, es donaven la mà amb el president rus a Pequín i somreien, feliços; els espectadors occidentals gaudien de les vacances i s’empassaven dòcilment el relat cuinat a Moscou, segons el qual la temerària Geòrgia havia atacat Rússia, tan amant de la pau, i havia rebut el que es mereixia. Finalment, Occident es va limitar a expressar que estaven «profundament preocupats» per la situació i a demanar a «les dues parts del conflicte» que no utilitzessin la violència i que resolguessin el problema de forma pacífica. D’aquesta manera, tant el violador com la víctima de la violació es podien donar per satisfets.

Les evasives i l’ambigüitat d’Occident no em van sorprendre gaire, perquè havia après feia temps que, en política, els interessos molt sovint tenen més pes que no els valors, que els polítics depenen principalment de l’electorat del seu país i no dels votants estrangers i que al món hi ha tanta pobresa, tant patiment i tanta injustícia que ens tornaríem bojos si penséssim en això constantment. Els éssers humans han desenvolupat tot un ventall d’arguments disfressats de saviesa popular per sentirse satisfets amb si mateixos, com ara «la caritat comença a casa», «el poder fa el dret» i «Déu ajuda els que s’ajuden a si mateixos».

Això no vol dir que no hi hagi lloc per a la moral en política o que no hàgim de recordar als nostres polítics els valors i els principis sobre els quals es va construir l’Occident liberaldemòcrata. És molt difícil aconseguir l’equilibri entre els valors i els interessos i, de vegades, resulta impossible. Però cada cop que sacrifiquem els nostres valors pels interessos ens arrisquem a acabar perdentlos tots dos.

Amb el temps, he arribat a la conclusió que només tenim dret a criticar les evasives i l’ambigüitat, la hipocresia i les traïcions d’Occident si posseïm una bona dosi d’autocrítica, tant a nivell personal com nacional. Més concretament, això significa que no podem exigir als occidentals que es mostrin solidaris amb els més de setanta presos polítics que tenim a Rússia fins que nosaltres no mostrem la mateixa solidaritat amb els presos polítics de tot el món. No tenim dret a esperar que Occident es preocupi per les regions del Donbass i de Crimea, ocupades per Rússia, si nosaltres no ens preocupem, per exemple, de l’ocupació xinesa del Tibet. No podem criticar els governs occidentals pel seu flirteig oportunista amb els règims corruptes mentre tolerem la mateixa ambigüitat per part del nostre govern.

A la pellícula de 1995 Benvinguts a Sarajevo, dirigida per Michael Winterbottom, hi ha una escena genial en què els dignataris de l’ONU visiten la ciutat assetjada i aterrida pels bombardejos de l’artilleria i els trets dels franctiradors. «Quan penseu actuar?», els pregunten els periodistes amb frustració. «Quan rescatareu almenys les criatures?». «Bé», respon l’oficial en cap, «tenim diversos plans sobre la taula. Però us asseguro que, com a mínim, hi ha tretze llocs al món on la situació és encara pitjor que aquí».

Aquella escena em va donar dues lliçons. La primera és que no hem d’oblidar mai que la nostra situació probablement no és la més greu i que hi poden haver almenys tretze països o nacions on les coses vagin molt pitjor. I la segona és que sempre hem de recordar als països «que juguen en primera divisió» la situació desesperada que pateixen aquests catorze indrets, i no només la que té lloc en un d’ells, el més estimat per a nosaltres. Això no només faria la nostra postura més creïble i moralment més sòlida, sinó que també impediria als països «que juguen en primera divisió» rentar-se les mans als catorze llocs amb la mateixa excusa per no fer res.

El 2008, després de la invasió russa de Geòrgia, no em va sorprendre gaire la reacció d’Occident o, més ben dit, la falta de reacció. Tenia les seves arrels en una llarga tradició de Realpolitik que donava per fet que alguns estats tenen dret a un nivell molt més alt de sobirania que els altres i poden fer el que vulguin emparats per «l’esfera legítima dels seus interessos privats». Aquesta presumpció va determinar l’ordre europeu tant després de la Primera Guerra Mundial com després de la Segona, va facilitar la invasió soviètica d’Hongria el 1956 i de Txecoslovàquia el 1968 i va legitimar el suport soviètic a la repressió militar que va exercir Jaruzelski sobre els treballadors polonesos el 1981.

En aquella època, Stanislav Baranczak, un eminent poeta i assagista polonès, es queixava amargament de la predisposició d’Occident, tan indulgent amb si mateix, a deslliurar els botxins de qualsevol responsabilitat i donar la culpa a les víctimes:

A Occident tothom es pregunta si el sindicat Solidaritat ha passat de la ratlla; ningú no es pregunta si ha estat el general Jaruzelski qui s’ha excedit. Malgrat la seva benevolència i compassió, Occident sembla acceptar sense protestar la presumpció fonamental de la propaganda de l’Est: que les autoritats comunistes sempre tenen raó quan defensen el seu monopoli del poder. Ells mai no s’excedeixen, ni tan sols quan declaren l’estat de guerra contra la seva pròpia gent. És la gent la que passa de la ratlla i es busca irremeiablement una derrota cada vegada que reclama una mica d’aire pur per respirar, una de les llibertats essencials de les quals gaudeixen els habitants d’Occident.

El 2008, van ser els georgians els qui «van passar de la ratlla» i van ser tan illusos per creure en la seva sobirania nacional i en la inviolabilitat de les fronteres establertes, però en cap cas va ser culpa dels russos, que mai no s’excedeixen, simplement perquè molts pocs líders occidentals tindrien prou valor per anomenar les coses pel seu nom i assenyalar un govern com a corrupte.

El que em va xocar llavors no va ser la tebiesa d’Occident davant la insolència de Putin ni la connivència amb prou feines dissimulada de la UE amb les flagrants pràctiques criminals del president rus. El més impactant va ser la manca de reacció per part dels països de l’Est, especialment dels txecs i dels hongaresos, que sens dubte s’haurien d’haver adonat del parallelisme sinistre entre la seva pròpia experiència en el passat i el patiment dels georgians en aquell moment. Però no va passar res. No hi va haver concentracions, ni protestes ni banderes de Geòrgia davant l’ambaixada russa.

Per a Moscou, allò va ser un senyal silenciós però inequívoc per continuar en- davant. A ells ningú els diria que passaven de la ratlla. Almenys, dins de «l’esfera legítima dels seus interessos privats». De sobte, em vaig adonar que Ucraïna podria ser la següent víctima. Vaig gosar manifestarho en alguns articles i entrevistes. Ningú s’ho va prendre seriosament.

L’agost del 2008, probablement hauria d’haver canviat el final del meu assaig perquè no sonés tan optimista. Ni tan ingenu. Vaig descobrir que mai havia llegit amb prou atenció el cèlebre assaig de Milan Kundera «La tragèdia de l’Europa central». La meva visió idealista de la regió es fonamentava en gran part en la seva aferrissada reivindicació, compartida pels seus col·legues centreeuropeus de l’Est, de la nostra «pertinença a Europa» i del nostre dret legítim de retornar a la família de les nacions europees lliures. Vaig ignorar les crítiques de Brodski al punt de vista de Kundera, tot i que apuntava amb gran perspicàcia que es tractava d’una visió massa essencialista respecte a Occident i massa exclusivista respecte a la resta. El missatge explícit de Kundera venia a dir: nosaltres, els txecs (igual que els polonesos i els hongaresos) som europeus pel que fa a la cultura i a la història; Occident ens va trair a la Conferència de Ialta i ens va entregar a Stalin, però nosaltres mai no ho vam acceptar i mai no ho acceptarem; no pertanyem a l’esfera soviètica perquè nosaltres, els centreeuropeus, som diferents, som com vosaltres, els occidentals, i, per tant, ens mereixem ser lliures.

El text de Kundera no deixava clar si totes les altres nacions de l’esfera soviètica també mereixien ser lliures, malgrat que no fossin «centreeuropees» i, algunes d’elles, ni tan sols «europees». Però, de forma implícita i probablement no intencionada, l’autor establia una jerarquia entre les nacions, en funció de si eren «més» o «menys» europees i, com a conseqüència, si defensaven més o menys la llibertat i si mereixien l’alliberament immediat (o no tan immediat). El plantejament de Kundera, tal com va assenyalar molt encertadament el filòsof ucraïnès Volodímir Iarmolenko,

potser va ser alliberador per a l’Europa central, però per als països europeus si- tuats més a l’est, va resultar desastrós. En comptes d’enderrocar el mur entre l’Est i l’Oest, simplement el va desplaçar més cap a l’est. La idea s’hauria d’haver utilitzat per combatre el totalitarisme a tot arreu però, en comptes d’això, el situava geogràficament als territoris de l’antiga urss i, d’aquesta manera, llançava una «maledicció» permanent contra els nostres països de l’Est d’Europa […] En lloc de ser fidel a la seva màxima i veure quanta diversitat hi ha a tot el continent europeu, Kundera va decidir dividirlo en dues parts oposades: l’Oest humanista contra l’Est demoníac que havia segrestat una part [centreeuropea] de l’Oest.

Seria una exageració assenyalar l’essencialisme i l’exclusivisme de Kundera com els culpables de l’eventual ignorància i indiferència dels seus compatriotes respecte a qualsevol regió que quedi més a l’est de Praga, Budapest, Ljubljana o Bratislava. La seva visió no era la causa del supremacisme dels seus compatriotes, sinó més aviat la conseqüència: un reflex de la mentalitat provinciana, d’uns trets culturals específics i de determinats estereotips ètnics.

Kundera no se’ls va inventar, però els va donar per fet i mai no va intentar qüestionarlos i desconstruirlos.

El febrer del 2014, durant els últims dies de la Revolució de la Dignitat a Ucraïna, em va trucar una jove periodista de Praga per demanarme que fes alguna de- claració sobre els tràgics esdeveniments de Kíev. La seva primera pregunta no tenia cap interès però era significativa: «Què és el que ha passat a Kíev? Una revolució o un cop d’estat?»

Allò em va deprimir. No és que la pregunta en si no fos legítima. Però el fet que una periodista d’un dels diaris més importants del seu país, després de tres mesos seguint els tràgics esdeveniments que havien tingut lloc en un país veí, encara no s’hagués format una opinió sobre el que estava succeint resultava frustrant. I no era un cas aïllat ni excepcional. Dotzenes de periodistes de tot Europa seguien el patró establert per Moscou. Digui el que digui, em ficaré en un carreró sense sortida. M’embrancaré en un debat estúpid imposat internacionalment pels assessors polítics del Kremlin amb un únic objectiu: enterbolir la situació i desviar l’atenció dels autèntics problemes i dels fets reals. Qui controla la informació, controla el relat.

«Bé», li vaig contestar, «i què és el que va passar a Praga el 1989?»

La meva resposta la va sobtar. Pel que es veu, no s’esperava una comparació com aquella. Quina arrogància, degué pensar. Com gosava comparar la seva civilitzada, gloriosa i magnífica «Revolució de Vellut», que havia tingut lloc al cor d’Europa, amb un brutal cop d’estat feixista en un país bàrbar que estava lluny de tot?

«Allò va ser la revolució!», va exclamar, orgullosa. «La Revolució de Vellut!»

«Si va ser de “vellut” és només perquè llavors el Kremlin estava governat per Gorbatxov i no per Putin.»

Al cap de quatre anys, havia superat la meva frustració i havia adoptat una actitud més conciliadora. En part, perquè vaig descobrir que els meus conciutadans no són menys culpables dels pecats de supremacisme que els habitants de l’Europa occidental i central. L’altre motiu del meu canvi d’actitud, encara més important que el primer, és que, durant els darrers anys, he observat que l’Europa central (i Europa en general), entesa com «una cultura i un destí comuns», en paraules de Kundera, cada cop està més amenaçada. No tant per Rússia (encara), sinó, principalment, per la seva pròpia ingenuïtat, per la seva mentalitat provinciana i pels seus polítics populistes.

O sigui que potser encara hi ha una raó de pes per continuar al costat dels txecs i dels eslovacs i, sens dubte, també dels polonesos i dels hongaresos, en la seva lluita contra tots aquests vicis domèstics. Els hem de fer costat per l’Europa imaginària de Milan Kundera, de Václav Havel, de Czesław Miłosz i de tots aquells «herois de la centúria celestial» que van perdre la seva vida durant la Revolució de la Dignitat a Ucraïna, sota les banderes blaves de la Unió Europea.

Published 30 January 2019
Original in English
Translated by Maria Bosom
First published by Eurozine (in English) / Zbruč (in Ukrainian) / L'Espill (in Catalan)