Com em vaig convertir en txec i en eslovac

Mykola Riabchuk

30 January 2019

1.

Cada any passàvem les vacances d’estiu a la casa de camp dels avis, a prop de la ciutat ucraïnesa de Lutsk, que era la nostra datxa improvisada. Érem una bona colla, la família sencera: el meu germà i jo, els cosins, els seus pares i els nostres i, per descomptat, l’avi i l’àvia. Gaudíem de les vacances, ens passàvem el dia pescant i nedant, jugant a futbol i a cartes, sacsejant els arbres carregats de fruits i xerrant amb els amics al voltant del foc fins passada la mitjanit.

Jo tenia quinze anys i la política no m’interessava gaire. A la datxa no hi havia tele. No ens feia cap falta. Però l’avi i els pares escoltaven la ràdio soviètica i també les «veus», com ells anomenaven els programes radiofònics estrangers d’aquella època, i a nosaltres, malgrat la despreocupació pròpia dels qui estan a la flor de la vida, no se’ns escapava que en passava alguna de grossa. Als límits de la nostra consciència, gairebé imperceptibles per a l’oïda, planaven paraules intimidatòries com «l’amenaça soviètica», «ultimàtum» i «contrarevolució». Notàvem que eren aquelles paraules les que feien que els pares estiguessin tensos, les que els forçaven a canviar de tema i quedar-se en silenci quan nosaltres ens hi apropàvem. Al cap i a la fi, ells eren gent soviètica i nosaltres, nens soviètics. Malgrat les seves precaucions, ens adonàvem que alguna cosa no anava bé a Txecoslovàquia, que en qualsevol moment podria esclatar una guerra, per més inconcebible que semblés aquella perspectiva sota el cel blau de l’estiu durant les vacances.

Quan els soviètics van envair Txecoslovàquia, vam veure que els pares entraven en una depressió profunda, com si fos el seu govern el que hagués estat derrocat, com si el seu propi país fos arrasat un cop més per les forces estrangeres. I, més sorprenentment encara, la seva reacció no ens va sobtar.

Els nostres pares no eren dissidents però, com la majoria dels habitants de l’oest d’Ucraïna, no simpatitzaven gaire, o gens ni mica, amb els soviètics, amb Moscou i amb el comunisme. I, també com la majoria, de cara a la galeria manifestaven la seva lleialtat al règim i participaven en tots els rituals públics que calgués. En privat, però, mai no s’estaven de criticar amb duresa el sistema, les autoritats i l’estil de vida soviètic en general. Probablement mai no van pretendre que nosaltres, els seus fills, arribéssim a ser antisoviètics. Hauria estat massa perillós en aquella època i massa perjudicial per al nostre futur. Però les seves paraules, ganyotes i gestos els delataven i, inevitablement, feien que nosaltres sentíssim com a propis el seu menyspreu pel sistema i el seu profund distanciament de tot aquell desplegament de simbolisme.

Així que es va despertar el meu interès per l’hoquei sobre gel, em vaig adonar que el pare i l’oncle mai no havien estat seguidors del poderós equip soviètic. Al revés: sempre animaven l’equip contrari, ja fos el suec, el finlandès, el canadenc o fins i tot el suís. Malgrat que en aquella època l’equip soviètic semblava invencible, nosaltres desitjàvem de tot cor i amb totes les nostres forces que el derrotessin. Quan finalment va passar, quan l’extraordinari equip txecoslovac els va vèncer a la Copa del Món del 1969, nosaltres estàvem exultants. Ploràvem, ens donàvem la mà i ens fèiem petons; llavors tots ens sentíem txecs i eslovacs i consideràvem aquella proesa com una venjança per tot: pels tancs que van entrar a Praga, per les tropes bolxevics comandades per Muraviov que van envair Kíev, pel tractat de Pereiàslav i la derrota de Poltava, pel saqueig de Baturin i la fam del 1933, per l’abolició de l’església ucraïnesa i per tantes altres coses.

2.

Durant aquells anys, em vaig fer gran molt de pressa. El 1970, quan estava a l’últim curs de l’escola, ja tenia accés a gran part de la literatura clandestina, incloses les samvydav (en rus, samizdat) de tota mena, les publicacions illegals de literatura prohibida pel règim. Evidentment, no eren els meus pares els qui em proveïen d’aquell material tan perillós, sinó la meva professora. O, més concretament, la bibliotecària de l’escola, ni més ni menys que l’insigne escriptora i intellectual ucraïnesa Irina Kalinets, que havia acabat ocupant un càrrec de poca importància al nostre collegi després de passar molt de temps a l’atur per motius polítics.

Ella es va adonar del meu interès per la bona literatura i va fer tot el que va poder per satisferlo, amb fonts oficials i extraoficials. Curiosament, aquelles fonts incloïen algunes publicacions txecoslovaques del període conegut com «la Primavera de Praga». Principalment, es tractava de la revista cultural Dukla, que es publicava dos cops al mes a Presov amb el consentiment del règim, feta per i per a la minoria ucraïnesa (Rusyn) de l’est d’Eslovàquia, i també de llibres ucraïnesos pu- blicats pels mateixos editors, entre els quals hi havia autors no soviètics que estaven prohibits a l’URSS, com ara Bohdan Ihor Antonitx i Volodímir Vinnitxenko.

El 1968, la revista Dukla va treure un número amb una guia exhaustiva de la literatura contemporània txeca i eslovaca i, més important encara, de l’actualitat política del país. Incloïa els documents més rellevants de la Primavera de Praga traduïts a l’ucraïnès, que demostraven clarament que no hi havia cap contrarevolució, com assegurava la propaganda soviètica, sinó una voluntat sincera (i, com vaig entendre més endavant, força ingènua) de construir un «socialisme de rostre humà».

Aquells documents van resultar extremament valuosos per a mi, ja que cada dia hi havia més amics meus que tornaven de l’exèrcit soviètic amb el cervell completament rentat, convençuts que la invasió era necessària perquè les tropes alemanyes es disposaven a creuar la frontera convidades pel govern traïdor i contrarevolucionari de Praga.

El meu següent pas va ser aprendre el txec i l’eslovac (aquest últim em va resultar més fàcil perquè s’assembla molt més a l’ucraïnès) per poder llegir tots aquells llibres i revistes en la llengua original. Irònicament, gran part d’aquell material no només el trobava a les colleccions privades d’alguns collegues, sinó també a les biblioteques públiques i, de vegades, fins i tot a les remotes llibreries de província conegudes com a Druzhba (‘amistat’), on els llibres de Klíma i de Holub s’amuntegaven sota una capa de pols al costat de les obres completes del líder vietnamita Ho Chi Minh i del líder mongol Tsedenbal. Els soviètics van exercir la censura a les revistes i als llibres txecs i eslovacs fins a l’agost, quan les tropes del Pacte de Varsòvia van ocupar el país i ja no va caldre una censura externa. En aquest sentit, podíem estar agraïts a la rigidesa i la ineficàcia de la burocràcia del sistema soviètic, que reaccionava massa tard i, gràcies a Déu, d’una forma massa matussera. Vaig recordar això al cap de tretze anys, quan els soviètics van introduir una censura estricta en la literatura polonesa, però ho van fer un cop declarat l’estat de guerra, quan no calia cap censura addicional perquè ja se n’ocupaven els mateixos camarades polonesos. Si no hagués estat per la ganduleria i l’estupidesa dels ideòlegs soviètics, jo no hauria pogut llegir Hrabal, Kundera i Skvoretski a la dècada dels setanta. Ni tampoc hauria pogut traduir a l’ucraïnès la poesia conceptual de Ladislav Novak i publicar-la com un llibre samvydav, acompanyada de les provocatives illustracions de Vlodko Kaufman.

La «normalització» txecoslovaca dels anys setanta va tenir un gran ressò internacional. Al mateix temps, tenia lloc el seu equivalent ideològic a Ucraïna: la campanya de repressió contra el «nacionalisme burgès ucraïnès», que va assolir el punt àlgid entre el 1972 i el 1973. Això va comportar detencions massives, purgues a gran escala a les institucions educatives i culturals, i un enduriment de les mesures repressives per part de Rússia. Els lligams que s’havien establert durant la dècada dels seixanta entre els dissidents ucraïnesos i txecoslovacs van quedar pràcticament trencats a causa de la repressió massiva i de les restriccions de tota mena a banda i banda de la frontera. En aquella època, jo no en sabia res, d’aquells contactes entre dissidents dels dos països, malgrat que no se m’escapava que ni la revista Dukla ni els llibres ucraïnesos de l’est d’Eslovàquia haurien arribat a les nostres mans sense la col·laboració de la minoria ucraïnesa resident a Presov, Kosice i Bratislava.

No ha estat fins ara, amb la publicació de la correspondència i les memòries d’alguns dissidents txecs i ucraïnesos, que he entès fins a quin punt va ser important el contacte informal entre Kíev i Praga, inclòs el paper destacat que hi van tenir Zina Genik-Berezovska i altres txecs d’origen ucraïnès, descendents dels emigrants d’Ucraïna que van arribar a Txecoslovàquia als anys vint, després de la revolució bolxevic.

3.

Txecoslovàquia va ser el primer país que vaig visitar entre el 1987 i el 1988, tan bon punt em van permetre viatjar a l’estranger durant la perestroika. A Praga, em prenien per polonès quan intentava parlar en txec. A Bratislava, creien que era iugoslau quan mirava de comunicar-me en eslovac. Ningú pensava que fos ucraïnès, soviètic o, Déu no ho volgués, rus. Tot i així, jo sabia que a l’exèrcit soviètic que va «alli- berar» els txecs el 1968 no només hi havia soldats russos, sinó també ucraïnesos. M’hauria pogut tocar a mi també si hagués tingut uns quants anys més. El destí va voler que em lliurés d’aquella vergonya personal, per bé que no nacional.

Vaig fer amics tant a Bratislava com a Praga i, quan hi anava de visita, els portava bosses plenes de literatura «subversiva». Va ser un període de la història únic, tot i que molt breu, en què el meu país era més obert, liberal i políticament avançat que el seu. Mentre bevíem cervesa a Praga i vi blanc a Bratislava, jo els explicava les coses increïbles que passaven a Ucraïna: textos que es publicaven legalment, temes que es debatien obertament i esdeveniments públics que se celebraven sense permís oficial. Ells esperaven que la perestroika també arribés al seu país i jo els assegurava que així seria. Va ser una època de grans esperances.

L’arribada de la perestroika a Txecoslovàquia al cap d’un any va ser tan sorprenent, elegant i magnífica com la victòria del seu equip d’hoquei sobre gel l’any 1969. Realment es tractava del poder dels que no tenien poder. I un cop més, durant un instant breu però feliç, vaig sentir que era txec. I eslovac. I polonès. I hongarès.

A començaments de desembre d’aquell any estava amb un col·lega al pis de l’Adam Michnik a Varsòvia, esperant per ferli una entrevista que havíem concertat temps enrere. El nostre amfitrió feia tard i la seva dona ens va demanar disculpes i ens va servir un te. Al cap d’una estona va arribar l’Adam, exultant i cridant com un nen: «Wypierdolili Causescu!» (‘Que et donin pel sac, Ceauşescu!’). Pel que semblava, aquell era un esdeveniment cabdal a la seva vida, un gran somni fet realitat, una victòria del seu equip sobre un poderós monstre totalitari. En aquell moment, se sentia romanès, igual que tots nosaltres.

No sé quants txecs, eslovacs i polonesos es van sentir ucraïnesos fa uns anys, durant l’espectacular Revolució Taronja. Però estic convençut que en van ser uns quants. I, fins aquí, la nostra història de l’Europa de l’Est.